Articles

L'anàlisi d'un catalanòfil

Tho­mas Har­ring­ton és un pro­fes­sor uni­ver­si­tari dels EUA, pro­fund conei­xe­dor de la rea­li­tat cul­tu­ral i naci­o­nal cata­lana. Conei­xe­dor del pèssim nivell del dis­curs públic del seu país, raó per la qual em comenta que està bas­tant acos­tu­mat a la ter­gi­ver­sació des­ver­go­nyida dels con­cep­tes ideològics i històrics. Un fi ana­lista que per tre­ball ha depas­sat el rústic sol i turisme d'arrel comu­nista de molts pre­te­sos his­pa­nis­tes a ser un ferm defen­sor del dret dels pobles a deci­dir per si matei­xos.

lec­tor d'El País durant quasi un quart de segle, escriu que s'havia ave­sat a la pro­gres­siva petri­fi­cació del diari. Però que no estava pre­pa­rat per lle­gir l'opinió del xilè Car­los Franz quan aquest denun­cia el gran perill que supo­sen els “naci­o­na­lis­mes” per a la salut de la soci­e­tat espa­nyola. Franz, afirma, ho sap per ser ori­gi­nari d'Amèrica Lla­tina on ha vist de prop aquesta força fosca i diabòlica que difi­culta el camí vers la pau i el progrés.

La mala ener­gia naci­o­na­lista va ser, segons ell, el suport donat per alguns xilens i argen­tins a Pinoc­het i Gal­ti­eri,  les deci­si­ons de l'equa­torià Evo Mora­les o del govern mexicà a no cedir a baix preu el petroli o encara la con­ti­nu­ació  del regim cas­trista a Cuba. Una sim­pli­fi­cació des­con­tex­tu­a­lit­zada, pròpia d'un exa­men suspès d'ado­les­cent. El que escan­da­litza Tom Har­ring­ton és la seva inconsciència en la dis­tinció bàsica entre el con­cepte de nació, de natu­ra­lesa essen­ci­al­ment cul­tu­ral, i el con­cepte d'estat, de natu­ra­lesa política.

A molts llocs del món s'ha difós la idea que aquests dos con­cep­tes són con­gru­ents. És el que impera als països ame­ri­cans fun­dats a la llum del cen­tra­lisme francès a cavall dels segles XVIII i XIX, encara que no sigui una regla uni­ver­sal de la con­vivència social. En gran part del món, és per­fec­ta­ment nor­mal que hom tin­gui una iden­ti­tat cul­tu­ral i una llen­gua materna que és dife­rent dels bens cul­tu­rals que pre­do­mi­nen en la burocràcia esta­tal.

Des dels EUA, escan­da­lit­zat de la premsa de Madrid,

explica una i altra vegada que Espa­nya és un estat on el simu­la­cre de la con­gruència entre la nació cul­tu­ral lli­gada històrica­ment a la maquinària cen­tra­lista de l'estat (la cas­te­llana) mai no ha qua­llat ple­na­ment entre amplis mar­ges de població que té una altra cul­tura. 

Dels intents con­tem­po­ra­nis dels gene­rals Primo de Rivera i Franco d'induir els ciu­ta­dans a accep­tar a base de repressió i geno­cidi la cul­tura cas­te­llana com a cosa pròpia, l'escrip­tor xilè no en diu res. Tam­poc del naci­o­na­lisme cas­te­lla­nista de la part cen­tral del segle XX. Franz és l'exem­ple de certs lla­ti­no­a­me­ri­cans que cre­uen que són exclu­si­va­ment les for­ces domi­nants ( lingüísti­ques, mili­tars, mediàtiques o econòmiques) les que tenen dret de nome­nar i defi­nir els com­por­ta­ments “defec­tu­o­sos” dels altres. Uns lla­ti­no­a­me­ri­cans que en viure fora dels seus països d'ori­gen cre­uen que s'han alli­be­rat, almenys men­tal­ment,  de la plaga del naci­o­na­lisme.

Har­ring­ton hi veu en aquesta anàlisi un plan­teig que reté una lle­ial­tat molt mar­cada vers un pro­jecte cul­tu­ral que pri­vi­le­gia l'ús del cas­tellà sobre tots els altres codis lingüístics en l'espai social hispà. Em ve al cap Var­gas Llosa.

Defen­sar l'ús d'aquesta coacció lingüística creu que és una postura intel·lec­tual, com també ho és la postura que rebutja taxa­ti­va­ment la impo­sició de qual­se­vol esquema uni­fi­ca­dor de cul­tura sobre la rea­li­tat sem­pre hete­rogènia d' una soci­e­tat. El que no té cap legi­ti­mi­tat intel·lec­tual és el que fa l'escrip­tor xilè. Llançar una recri­mi­nació que  té com únic blanc els que inten­ten exer­cir la pla­ni­fi­cació cul­tu­ral des dels mar­ges de la soci­e­tat… o l'estat.

Té tota la raó, l'Espa­nya exclo­ent lluita per no dei­xar de ser-ho. Des dels par­tits polítics espa­nyols de dreta o esquerra a les ins­ti­tu­ci­ons. Ara, però, hi ha un ele­ment nou, clau, la democràcia, i en democràcia tot­hom pot deci­dir el seu futur.

Una anàlisi lúcida que hem d'agrair a qui ens estu­dia i estima ajuda a refe­ren­dar el que deia Joan Fus­ter, que no hi ha res que s'assem­bli més a un espa­nyol de dre­tes que un espa­nyol d'esquer­res.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.