El pacte més global

Les 38 pàgines de L'acord social i econòmic a què han arribat el govern espanyol, els sindicats CCOO i UGT i les patronals CEOE i Cepyme són una combinació de mesures hiperconcretes pel que fa a les pensions –l'únic pacte al qual, en principi, havien d'arribar– i de grans línies generals, pretensioses i amb bona voluntat però sense ni una concreció, per a gairebé tota la resta d'aspectes que aborda, com ara polítiques industrials, energètiques, d'innovació, i la reforma de la negociació col·lectiva. Quant a les polítiques actives d'ocupació, en el pla de xoc, anunciadíssim pel ministre de Treball, Valeriano Gómez, l'única concreció és el subsidi de 400 euros per als aturats sense prestació que segueixin itineraris d'inserció i les reduccions de cotitzacions per a les empreses que contractin joves i aturats de llarga durada. És un pas més en la política de bonificacions del govern espanyol, criticada pels sindicats –que ara l'han pactada– perquè l'Estat hi destina molts més recursos que a formació ocupacional, amb un desequilibri que no es produeix en altres països de la UE amb un mercat de treball en plena remuntada. Un d'aquests estats, Alemanya, va anunciar ahir que té l'atur més baix des del 1992, amb 3,135 milions de persones, un 7,4% de la població activa. La UE ha tancat el 2010 amb un atur del 9,6%, menys de la meitat que a l'Estat espanyol.

En la reforma de les pensions, el pacte d'ahir ratifica el text que va aprovar el Consell de Ministres, i inclou tota la lletra petita que sindicats i executiu havien d'acabar de tancar. Destaca, a més de les mesures més conegudes, que les dues parts s'han compromès a revisar les bases màximes de cotització. Si no ho han fet ara és per la crisi, ja que suposaria més despesa per a les empreses. Actualment, cotitza el mateix algú que cobra 3.000 euros al mes que algú altre que en cobri 10.000 o un milió, i la intenció és apujar el topall perquè el sistema pugui augmentar els seus ingressos. Ben segur, però, que aquesta mesura toparia amb l'oposició patronal. També s'ha posat fil a l'agulla en la separació de les fonts de finançament, de manera que quan es bonifiqui una empresa sense pagar cotitzacions, no sigui la bossa de les pensions que se'n ressenti amb una reducció d'ingressos sinó que siguin a compte del pressupost de l'Estat, ja que són polítiques d'ocupació que no tenen res a veure amb els comptes de la Seguretat Social.

L'apartat més breu de l'acord és el de la reforma laboral, ja que només concreta l'aprovació, abans del 18 de juny, del fons de capitalització dels treballadors en cas d'acomiadament, l'anomenat model austríac. S'especifica que el fons serà “sense increment de les cotitzacions empresarials”, cosa que significa que es finançarà amb part del sou del treballador, que, per tant, cobrarà menys. La negociació col·lectiva també ocupa poques línies en l'acord entre el govern espanyol i els agents socials, tot i que era, i continua sent, una de les grans assignatures pendents. En aquest cas han estat sindicats i patronals els que no volen intromissions, i només se n'han pactat les grans línies perquè les dues parts continuïn negociant.

L'apartat de política industrial, energètica i d'innovació és tan general que, en un bon grapat de pàgines, no concreta gaire més que la simple intenció de donar suport a la indústria, a la R+D i a l'eficiència energètica. En aquest últim aspecte ja està aixecant polseguera entre algunes associacions ecologistes, que no entenen que els agents socials estiguin pactant la gestió dels residus nuclears. El cert és que costa de creure que sigui amb sindicats i patronals amb qui el govern espanyol ha d'acordar temes com les energies renovables sense comptar amb les empreses i organitzacions del sector. Potser calia un pacte menys global i més concret en allò en què decidís entrar. Com a mínim, que aquest gran acord serveixi per calmar els mercats financers.