Societat

Declaració de bona educació

FIL D'ARANYA

Diuen que han dit que l'alcal­dessa del meu poble en l'acte de la pre­sen­tació de la seua can­di­da­tura va tit­llar de male­du­cats alguns dels seus adver­sa­ris polítics perquè par­len valencià als immi­grants, siguen anda­lu­sos, cas­te­llans de Cas­te­lla, Equa­to­ri­ans, Colom­bi­ans o de qual­se­vol d'aque­lles con­tra­des cas­te­lla­no­par­lants. Ja us dic: diuen que han dit... Jo, per­so­nal­ment, no m'ho vull aca­bar de creure, perquè us puc ben asse­gu­rar que al des­patx de casa, en un lloc des­ta­cat, tinc una carta d'aquesta senyora, que en l'any 2004, quan vaig gua­nyar el Premi de Nar­ra­tiva Antoni Bru d'Elx, em feli­ci­tava “por dig­ni­fi­car nues­tra len­gua, nues­tra lite­ra­tura y el nom­bre de nues­tro pue­blo a través del tra­bajo de nove­lista” (més o menys... En cas­tellà, això sí, perquè al cap i a la fi, cadascú és lliure d'expres­sar-se con vulga, o no?). Per tant, donem-li el bene­fici del dubte, perquè no volem pen­sar que aquesta senyora és dels polítics que veuen en la llen­gua l'escletxa per arra­par els vots que li fal­ten per no per­dre el poder (i la sen­sació omni­po­tent que aquest deu com­por­tar). Dub­tem també de l'afir­mació, perquè, de mala edu­cació és dir coses llet­ges dels altres quan aquests no són pre­sents i no es poden defen­sar, i no volem pen­sar que una per­sona que diri­geix un ajun­ta­ment patix tan lamen­ta­ble defecte.

El cas, però, és que em consta que, ho haja dit una alcal­dessa o no, hi ha gent que encara pensa que els que par­lem valencià som male­du­cats. El més trist, per cert, és que aquesta és una afir­mació que, la majo­ria de vega­des, que l'he escol­tada venia de boca de valen­ci­a­no­par­lants o de fills de famílies valen­ci­a­no­par­lants “de tota la vida”. Veieu com les pro­hi­bi­ci­ons sí que ser­vei­xen? Ja us ho deia jo no fa gai­res set­ma­nes: l'ombra de les pro­hi­bi­ci­ons que patírem durant la dic­ta­dura enfos­queix gene­ra­ci­ons i gene­ra­ci­ons. En ple segle XXI, quan se'ns ompli la boca en par­lar d'edu­cació plu­ri­lingüe, encara tenim una gene­ració d'acom­ple­xats incapaços d'accep­tar i valo­rar el que és part impor­tant de la seua iden­ti­tat.

Ja és hora que ens parem a pen­sar que la falta d'auto­co­nei­xe­ment i d'auto­ac­cep­tació és el punt de par­tida de greus pato­lo­gies psi­cològiques. Després de 30 anys de lli­ber­tats —de lli­ber­tat d'expressió— ja és moment que comen­cem a accep­tar que el nos­tre auto­odi no té sen­tit i que hem de posar remei des d'ara mateix. És hora d'accep­tar que par­lar una llen­gua no és una qüestió d'edu­cació. Alguns, de fet, hem rebut una edu­cació exqui­sida... Par­lar una llen­gua sim­ple­ment és una qüestió d'iden­ti­tat, d'història, de geo­gra­fia i de gene­ro­si­tat, perquè com­par­tir la nos­tra cul­tura amb els que vénen de fora és un acte generós, enri­qui­dor i inte­gra­dor. I no em can­saré de repe­tir-ho: al llarg d'aquests 16 anys que he exer­cit de pro­fes­sora de llen­gua per a adults, he ense­nyat a par­lar a bas­cos, a gallecs, anda­lu­sos, man­xecs, a fran­ce­sos, a bel­gues, i ara més que mai, a colom­bi­ans, a boli­vi­ans i a equa­to­ri­ans. Cap dels meus alum­nes ha pen­sat mai que li he fal­tat al res­pecte, fins i tot quan els he par­lat valencià fora de classe., perquè tots ells han fet un gran esforç per conéixer qui som i d'on venim. Ja és hora que s'esfor­cen mínima­ment els valen­ci­ans “de tota la vida” a com­por­tar-se amb nor­ma­li­tat d'una vegada i a res­pec­tar la llen­gua que els nos­tres pares (no cal remun­tar-se mol­tes més gene­ra­ci­ons) van con­ser­var per a nosal­tres aguan­tant colps de regle, bur­les, escar­nis i pro­hi­bi­ci­ons.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.