D'esquerra a dreta

Fa vint anys vaig escriure un lli­bre que por­tava per títol De dreta a esquerra, un lli­bre auto­bi­ogràfic en què nar­rava el meu iti­ne­rari per­so­nal, des de la dreta sociològica a la qual per­ta­nyia, fins a les idees d'esquerra que es van fer pre­sents, clan­des­ti­na­ment, durant el fran­quisme. Avui n'hau­ria d'escriure una segona part, en què, uti­lit­zant les matei­xes parau­les, només can­vi­ant la seva cor­re­lació, diria exac­ta­ment el con­trari. És a dir, D'esquerra a dreta. Una diferència essen­cial, però, seria que no es trac­ta­ria d'una auto­bi­o­gra­fia, sinó d'una crònica social. Començaria amb l'època moderna, con­cre­ta­ment el dia que es va sen­tir per pri­mera vegada batre un teler a la Gran Bre­ta­nya. Es pot dir que aquest dia va ser el que va inau­gu­rar la revo­lució indus­trial. El moment en què la soci­e­tat es va orga­nit­zar en amos i tre­ba­lla­dors. A par­tir del qual les clas­ses soci­als es van enfron­tar amb violència durant més de cent cin­quanta anys.

Per no fer-me pesat, i amb la cer­tesa que tots vostès conei­xen la his­to­ria social del capi­ta­lisme, enlles­tiré aquest pròleg –que pretén ser una cari­ca­tura històrica– només per seguir el fil. Amb l'inici de les repúbli­ques i el dels sin­di­cats, els tre­ba­lla­dors van acon­se­guir cotes mínimes de res­pecte humà i un cert reco­nei­xe­ment dels seus drets. Però, sens dubte, l'experiència de les dues guer­res mun­di­als va pro­moure noves acti­tuds per­so­nals, econòmiques i polítiques: el New Deal de Roo­se­velt i les teo­ries de Key­nes van rea­ni­mar la pro­ducció, a la vegada que cre­a­ven un estil de major entesa entre els con­trin­cants. En aquesta odis­sea més que cen­tenària, els sin­di­cats i els governs pro­gres­sis­tes, de manera lenta però cons­tant, van anar regu­lant les con­di­ci­ons de la pro­ducció i de la dis­tri­bució del guany. I, final­ment, uns i altres van com­pren­dre que ni la pla­ni­fi­cació soviètica ni l'explo­tació capi­ta­lista eren tan ren­di­bles com els pac­tes en el capi­ta­lisme democràtic. Aquesta ha estat una experiència recent, posem-hi dels dar­rers cin­quanta anys.

Però d'una manera sob­tada, en aquest mateix espai de temps, el diner –per no dir el capi­tal, paraula que sem­bla pas­sada de moda– va fer un dri­bling en forma d'una nova teo­ria, la neo-libe­ral, que com­porta el dis­seny d'un capi­ta­lisme finan­cer, bàsica­ment des­re­gu­lat. Per enten­dre'ns millor, no con­tro­lat per l'Estat. Malau­ra­da­ment, els estats han anat cedint en la des­re­gu­lació, començant pels EUA, i l'èxit de l'invent ha durat d'entrada uns quants anys. No d'una manera abso­luta, ja que durant el tra­jecte es van pro­duir diver­ses falli­des, que encara que par­ci­als van resul­tar molt impor­tants. Les bom­bo­lles escla­ta­ven en funció d'inver­si­ons fetes amb la mateixa men­ta­li­tat espe­cu­la­dora amb què es feien les com­pres de títols en el capi­ta­lisme finan­cer, la de cer­car grans bene­fi­cis sense gestió empre­sa­rial. Es va deci­dir pas­sar a la Xina la pro­ducció manu­fac­tu­rera. Però fal­tava, uti­lit­zant el llen­guatge valencià, la mas­cletà, que aca­bava amb la gran traca final. Aquesta traca final –l'esta­fada, volia dir– es va pro­duir amb l'ensor­rada de la com­pa­nyia Leh­man Brot­hers.

Arri­bats a aquest punt, un es pre­gunta quin serà el futur que ens espera a la nova classe mit­jana. Què serà de l'equi­li­bri social, engo­lit per una eco­no­mia exces­si­va­ment des­re­gu­lada, exces­si­va­ment glo­ba­lit­zada, exces­si­va­ment con­cen­trada, que nega impu­ne­ment els impos­tos a la comu­ni­tat, eco­no­mia que unes cares sense ros­tre guar­den àvida­ment en para­di­sos fis­cals?

Sem­bla que no hi ha altre camí que la des­trucció d'aquesta dinàmica. I cal enten­dre que l'única arma per acon­se­guir-ho són els estats. El 2008, aquests es van espan­tar una mica, però el temps i les pres­si­ons dels pode­ro­sos finan­cers han fet ja obli­dar en part la catàstrofe. Ara toca a la soci­e­tat civil recla­mar acti­va­ment els seus drets als estats. No a les enti­tats finan­ce­res, que per a nosal­tres són massa llu­nya­nes. Els estats han de com­plir amb la seva fina­li­tat de regu­lar els pode­ro­sos i garan­tir els drets dels ciu­ta­dans. Aquesta uto­pia mai no havia estat tan creïble o pos­si­ble com avui. Comp­tem amb mit­jans per esde­ve­nir cada dia menys una majo­ria silen­ci­osa. Bona part de la gent podem començar a fer-nos sen­tir. Els ciu­ta­dans estan més ben pre­pa­rats, més infor­mats, més cons­ci­en­ci­ats. Penso que no cal somiar amb invents estruc­tu­rals, sinó a per­fec­ci­o­nar els que tenim. Per­se­guir la cor­rupció, apri­mar el que és pres­cin­di­ble, man­te­nir la segu­re­tat social, exi­gir regu­lació de nou, tallant les ales a la lli­ber­tat neo­li­be­ral.

Hau­rem de començar a pen­sar en una altra mena de glo­ba­lit­zació? Amb grans espais dife­ren­ci­ats, però molt més con­jun­tats, política­ment? Europa en seria un gran exem­ple. Si escol­tem Manuel Cas­tells sen­ti­rem que ens diu: “Per sor­tir de la crisi, hem d'anar cap un nou mode de vida cons­truït col·lec­ti­va­ment”. Alain Tou­raine es mani­festa per­plex i més pes­si­mista, però pensa que “els drets humans és el gran tema que mobi­lit­zarà”. Sor­to­sa­ment, he tro­bat una cita del mateix Manuel Cas­tells que dóna espe­ran­ces als meus temors: “par­tits i ins­ti­tu­ci­ons hau­ran d'apren­dre a viure amb aquesta soci­e­tat civil emer­gent”. Tasca àrdua, pot­ser tant com va ser la dels sin­di­cats, per acon­se­guir drets mate­ri­als que es van por­tar al llin­dar de la dreta res­pon­sa­ble. Però que­den immen­ses majo­ries que la der­rota ideològica de l'esquerra indus­trial els porta a ama­gar-se sota les fal­di­lles dels que repre­sen­ten, aquí a la terra, l'esta­fada side­ral del capi­ta­lisme finan­cer que els ha dut a l'atur. Llarg camí a fer.