Terra de frontera
L'Argadà, l'antiga fonda Pujolràs, obert l'any 1890 quan les muralles encara encerclaven la ciutat, va passar de ser una taverna que vivia a la ratlla de Girona a convertir-se en un restaurant important
El 1890, segons consta en el padró de veïns de Girona, Jaume Salvat i Masó havia obert una taverna al número 2 del carrer Figuerola, que aleshores era una terra de frontera. Situada a tocar d'una de les portes que obrien la ciutat a l'Estat francès, sobre el baluard que a partir del segle XVII va defensar el portal de muralla obert el 1572, l'aparició de l'Argadà és el resultat del procés de creació de nous barris que van trencar els límits imposats per les fortificacions i van propiciar l'obertura a la ciutat al futur. La construcció del terraplè del tren hi va jugar un paper fonamental, ja que si abans de la seva arribada els gironins tan sols s'havien atrevit a anar a fora muralla per aprofitar la riquesa d'uns horts nascuts de l'aiguabarreig entre dos rius, el 1878 l'arribada del ferrocarril i el desviament del Güell, va provocar el naixement del carrer i la colonització de la zona d'indústries principals com els tallers de caldereria de l'empresa Bigas i Alsina. Allà, en ple garbuix, es van obrir cases de menjars i tavernes entre les quals hi havia la de Jaume Salvat que coneguda com l'Argadà. Estava situada en una zona perillosa, tal com ho certifiquen, la Nueva Lucha i el Diario de Gerona que recullen en les seves planes tots els accidents, robatoris i inundacions que es vivien a la zona. Potser per això les úniques notícies que tenim del seu propietari ens parlen de l'agressió del 25 d'abril del 1896 a Jaume Salvat a mans del carboner Pere Montserrat Carreres, home busca-raons i de mal beure que li va clavar un ganivet al baix ventre; i que tres anys més tard, el 18 de novembre del 1899, el taverner es va veure implicat en un altre joc de dissonàncies quan la policia va detenir a la porta del seu establiment un altre torrat que amb una pistola amenaçava un company. Sigui perquè estava cansat de patir o perquè li van fer una bona oferta econòmica, l'any 1906, Jaume Salvat es va retirar i l'establiment va passar a mans de Narcís Pujolràs, que el va comprar pagant un vitalici a un tal Argadà. Els Pujolràs, primer en Narcís i desprès el seu germà, en Pere, van transformar l'antic magatzem de vi, granes i sal, en un bar fonda, i més tard, en un restaurant. La seva va ser una gestió acurada, ajustada a circumstància –els autobusos paraven a la plaça de la Independència– que va continuar el seu fill Lluís, que va mantenir la flama fins a la seva jubilació, el 1986, que va traspassar el negoci a una societat integrada per tres socis: Àngel Roig i Reig, cuiner fill d'Amer; Narcís Pruenca, que aleshores era propietari de la Llarga i el Migdia; i Josep Oliva, economista, que va recuperar Argadà nom del local i el va convertir en un espai de referència de l'oferta gastronòmica a la ciutat. Apassionat dels fogons i la brasa, el 1993 Àngel Roig va declarar a El Punt: “un bon cuiner s'ha de saber inspirar, com un pintor, ja que la cuina és un art. D'una cosa molt barata se'n pot fer un plat molt bo i al contrari, si no se'n sap.” És tota una declaració d'intencions que han marcat el full de ruta del restaurant fins al 2006, quan desprès de diverses complicacions l'establiment es va vendre a uns clients enamorats de la seva cuina i el saboir fair.. Joan Fausto Martí se'n va fer càrrec. Un cop mort, al gener del 2009, la seva filla Margarita Martí i un equip valent, han sabut mantenir l'essència d'una antiga i pintoresca taverna reconvertida en un restaurant modern, adequat a les necessitats de la nostra època i preparat per afrontar les expectatives d'un futur, ara que ja no queden baluards i Figuerola ja no és terra de frontera.
Kubala jugava a can Pujolràs
El futbol gironí està agraït als Pujolràs. Tant els germans Pere i Narcís com el nebot d'un i fill de l'altre, en Lluís, van treballar pel futbol de la nostra ciutat i, a part de ser figures indiscutibles d'aquest esport, van convertir el bar en el centre de trobada i tertúlia de la flor i nata dels jugadors catalans. Les parets farcides amb les fotografies de Kubala, Coll, Curta i molts jugadors del Barcelona, Espanyol, Girona i altres equips relataven la força d'un espai que es va convertir en punt de partida i trobada. Els Pujolràs van donar suport a l'esport base i van saber atraure el jovent. No deixa de ser simptomàtic que al llarg de molts anys, entre els 40 i els 60, el jovent dels pobles que venien a Girona a passar-hi la tarda hi deixessin la bicicleta com si allà hi hagués un aparcament vigilat, o que a pocs metres de l'Argadà hi fessin estada els bombers o l'escorxador municipal. Hi va haver un temps en què l'establiment es balancejava sobre els límits més extrems de la ciutat, i actualment ha quedat quasi al centre de Girona. La ciutat ha canviat.