Pop sense complexos

David Carabén no sembla un músic de pop. A la seva biblioteca té llibres de Gide, Montaigne, Bocaccio, Echenoz, Blanchot, Arendt, Gombrowicz, Dostoievski, Pla. I tant parla d’Hergé, Dylan, Hitchcock, Prévert, els spleen o Serge Gainsbourg com de Pulp o els Go Betweens. “No em diguis que sóc poeta, només faig cançons”, ens avisa el cantant i lletrista de Mishima, una banda de Barcelona que aspira al lideratge de l’escena catalana amb el seu quart cedé, Set tota la vida (Sinnamon Records), que surt a la venda dilluns que ve.

Carabén, tanmateix, no amaga que li agrada la lírica, i prova d’això és Els ametllers, el poema de Joan Maragall que han versionat sense cap complex, com si es tractés d’una cançó dels Smiths. Un altre tema de l’àlbum, Neix el món dintre l’ull, és també un poema, i recitat. “El vaig escriure escoltant el tema Molly de Michael Nyman: vaig vomitar tot el que sentia”, ens confessa.

Els Mishima (Carabén, David Lloret, Dani Vega, Òscar D’Aniello i Dani Acedo) saben el que busquen i no els arronsa ni el moment difícil de la indústria ni l’escassa difusió dels grups que canten en català. Les seves lletres, molt ben fetes, parlen de coses quotidianes des de la claredat expositiva. “Pots fer una lletra senzilla que la música ho acaba d’arrodonir tot. Dir «t’estimo», per exemple, és un objectiu bàsic de la cançó pop i al nostre país costa molt trobar-lo. Nosaltres no tenim por”, indica Carabén. El seu és un pop ben escrit. I molt ben tocat. Són eclèctics, ara melòdics, pausats, ara elèctrics i punyents. Volen deixar de ser un “grup de diumenge a la tarda”, com se’ls ha titllat. I han incorporat més ritme. Sí, recorden els Smiths, però també els primers Radiohead i els primers Strokes, sobretot al tema Llavors tu, simplement.

“En la història de tots els grups, del treball artístic, comences volent ser com qui t’agrada, fins que t’adones que no hi arribes i vas negociant amb les proximitats i les distàncies. Ara, crec, hem assolit un so propi. Volem ser directes i no som, en absolut, un grup que mira al terra, que crea atmosferes, som molt pop, som Hergé, som Hitchcock”, diu Carabén.

Set tota la vida és l’àlbum de les contradiccions. Ja al primer tall, La tarda esclata, els contraris s’harmonitzen amb un títol que ens impacta, almenys semànticament: si esclata alguna cosa és el matí. “I en aquest intercanvi aparent / les veritats es confonen / i el covard és valent”, diu la cançó. Aquest mecanisme és, segons ens explica Carabén, ben propi del novel·lista, poeta i dramaturg japonès Yukio Mishima, que els dóna nom i els ofereix certa inspiració. “La música concilia coses que semblen contradictòries, però no ho són”, indica el cantant de la banda.

Carabén matisa que, tot i les aparences, tampoc no vol passar per cantautor, simplement es proposen un “mínim exigible”, que és escriure bé una lletra i tocar bona música. “Sempre ens han agradat els grups anglosaxons de finals dels 80 i principis dels 90, que eren molts literaris, però no anaven de cantautors”, afegeix, no sense deixar caure una crítica cap a alguns companys. “Hi ha gent que escriu fatal, que no té ni idea de mètrica. I això passa molt amb els grups castellans. Per això quan sents una tornada d’Amaral, encara que no t’agradi el seu estil, penses que ho fan molt bé. Els primers a fer-ho, però, van ser Los Planetas”.

Lliçons del ‘punk’ i l’‘indie’
No obstant la seva exigència, la dessacralització del món de la música és una cosa que preocupa molt David Carabén. Per això carrega contra els músics i els crítics que volen que continuï sent “un misteri”. “Fins que vaig tenir 25 anys –manifesta el cantant– tenia respecte i devoció per la música. Era una cosa gairebé religiosa. Però el que ens diuen l’indie i el punk és que això que tant t’agrada tu també pots fer-ho, que si tens devoció per una música el que has de fer és agafar la guitarra i tocar”.

Als Mishima no els preocupa pertànyer a la generació de la crisi. “No ens queixarem: el que hem de fer és fer música i ser feliços”, diu Carabén. No nega que el moment és difícil, però repeteix que no tenen previst cap memorial de greuges, que viuen ben bé sense subvencions i que continuaran cantant en català “perquè som catalans”. Això sí, té clar que els barcelonins tenen “un sentit del ridícul exacerbat cap a la música local”. “Les botigues no tenen discos de grups d’aquí i els crítics passen dels grups d’aquí”, diu. Coses d’un país ben estrany.