Records per a l’arxiu
El 24 de febrer de 1979 va sortir el primer número del Punt Diari. Amb tres edicions: Gironès/Selva, Garrotxa/Ripollès/Cerdanya i Alt Empordà i Baix Empordà. Un miracle. El miracle de la societat civil gironina. El miracle de la democràcia acabada d’estrenar.
En realitat, la nostre previsió era que sortís el dia 20. Tot estava a punt. Només teníem el dubte de si la impremta d’en Fornells estaria preparada per assumir la feina. Els dos números zero que havíem fet no eren cap garantia perquè s’havien editat molt abans i amb caràcter extraordinari, per Nadal i per Fires. Però no vam estar en condicions de fer números zero reals uns quants dies seguits fins just abans de sortir al carrer. De manera que no les teníem totes. Uns dies abans vaig anar al Diario de Barcelona, que ens havia de fer el tiratge, per assegurar que, si arribava el cas que no poguéssim fer la composició i el muntatge de les pàgines, ells ens ho podrien fer provisionalment. Però aquest acord només el sabíem en Just M. Casero i jo, per intentar forçar tant la redacció com el taller a fer tots els esforços per complir des del primer dia.
La realitat va ser que en Fornells no va poder assumir la feina del número 1. Ens en vàrem adonar ben aviat. Així que vaig trucar al Diario de Barcelona i vaig decidir que es recollís tot el material i vam anar tots cap a Barcelona. Els tallers del Brusi es van posar a treballar. Però llavors en Jordi Negre, que era el director, em va venir a trobar i em va dir que calia retardar la sortida, que veia impossible acabar a temps el número. Jo i en Just ens manteníem ferms a intentar-ho, convençuts que si aturàvem el procés seria impossible sortir l’endemà. Sembla que les pors d’en Jordi Negre i dels caps de redacció –Josep Collelldemont i Carles Sánchez Costa– venien de creure que el Diario de Barcelona no estava preparat. No es creien que els havíem avisat amb dies. Per resoldre el conflicte vaig trucar a en David Marca, que era el president del consell d’administració, i que decidís què fer. Es va acordar parar i esperar un altre dia. Després vaig saber per en Carles Sánchez Costa que el problema real era que havien recollit tot el material de redacció però s’havien descuidat al taller de Girona tots els anuncis. No gosaren dir-m’ho.
Cua entre cames, vam tornar a Girona. Calgueren tres dies per reconduir el problema. Finalment, va sortir el primer número el dia 24, en les mateixes condicions que el dia 20: el diari es picava i es muntava a Barcelona, als tallers del Brusi.
En aquests tres dies es va produir una deserció. Havíem fitxat en Jordi Xargayó, que era el segon d’en Narcís Planas a Los Sitios, per dirigir la secció d’esports. En no sortir el diari el dia previst, es va espantar i ens va deixar per tornar a la competència. Val a dir que, al cap d’uns anys, en va arribar a ser director, quan Los Sitios ja era Diari de Girona. Es devien perdre més coses amb aquell primer fracàs, però no quedaren tant a la vista. Credibilitat, segur.
Finalment surt el dia 24. Tard. Mentre la furgoneta marxa cap a Girona, en Just i jo amb el meu Citroën GS vam anar a repartir els diaris als tres punts de venda de Barcelona que teníem contractats: Miguelañez, al Portal de l’Àngel; la Casa del Llibre i un altre que no recordo. Clarejava als carrers de la capital. La brigada municipal regava l’asfalt. Poca gent, encara. Nosaltres callàvem. Després de tanta estona de nervis i neguit, una pau tensa. Àlea iacta est. El diari somniat ja era un fet. El llarg i farragós camí, el camí impossible, tenia un final i ja hi érem. El Punt Diari era a les mans dels periodistes i dels lectors. Demà tornaríem a la feina. Però ja seria una altra feina.
Per necessitat vam continuar fent la fotocomposició i el muntatge al Brusi durant unes setmanes, fins que el nostre taller es va veure amb cor d’assumir tota la feina. Calgué contractar un equip barceloní professional per guiar i orientar els nostres muntadors. També es va renunciar temporalment a les tres edicions per ajudar a la puntualitat del tancament de cada dia.
Sí, tot això està prou bé. El 20 o el 24 de febrer (per sort vam esquivar el 23-F, sense saber-ho, és clar). A finals d’agost ens vam reunir els que estàvem acabant de lligar caps per treure el diari. Recordo ara mateix en Just, en Jaume Guillamet (que era el director in pectore), en David Marca, en Lluís Pla i jo. La majoria pensava que era molt interessant que fóssim al carrer abans de les eleccions generals espanyoles, que Adolfo Suárez havia convocat pel primer de març. Era un error perquè ens faltava encara completar el mínim capital previst. Però va imposar-se per majoria el criteri que seria més fàcil captar-lo amb el diari al carrer. Com ja hauríeu de saber, no va ser així. Però això ja seria un altre tema. Caldrà explicar-ho algun dia.
Amb vocació per arrelar
La imatge de Joan Comalat es va prendre durant les fires de Girona el 1982, en l’estand ubicat a l’exterior del palau firal. El diari tenia tres anys i mig de vida, els neguits dels primers mesos després de la sortida s’havien anat vencent i l’aleshores Punt-Diari ja s’havia fet un lloc en l’espai comunicatiu gironí. El marxandatge ja començava a cuidar les generacions futures.