Premsa lliure

Sem­pre ens ho hem pre­gun­tat: exis­teix la premsa lliure, els mit­jans de comu­ni­cació abso­lu­ta­ment inde­pen­dents, els pro­fes­si­o­nals que no reben cap influència ni tenen cap dependència...? Segu­ra­ment no al cent per cent, però alguns s’hi acos­ten més que d’altres. El cas espa­nyol jo diria que és l’antítesi del que es podria enten­dre com a premsa lliure. Periòdica­ment ens hi tro­bem notícies mani­pu­la­des, inven­ta­des amb inten­ci­o­na­li­tat política, fil­tra­ci­ons poli­ci­als, dels tri­bu­nals de justícia o de les cla­ve­gue­res de l’Estat, lin­xa­ments mediàtics de polítics que moles­ten, sobre­tot inde­pen­den­tis­tes bas­cos i cata­lans... No deba­des la premsa espa­nyola està con­si­de­rada una de les menys inde­pen­dents dels països dit democràtics. Evi­dent­ment, aquesta fama se l’ha ben gua­nyada. Ara, per exem­ple, recordo la imatge de fa un temps d’un quiosc en què hi havia api­lats un bon nom­bre de dia­ris, les por­ta­des dels quals, arran d’una cam­pa­nya espa­nyola ben remu­ne­rada, coin­ci­dien. Totes menys una, la d’El Punt Avui, que ni tan sols va ser con­vi­dat a par­ti­ci­par-hi. Evi­dent­ment, no va cobrar del govern espa­nyol, però va mar­car la dife­ren­cia.

En aquest sen­tit, en un àmbit català, crec que, pri­mer a les comar­ques giro­ni­nes i després arreu del país, hem tin­gut sort. Aquest diari, abans Punt Diari, després El Punt i ara El Punt Avui, que aquests dies fa 45 anys, s’ha acos­tat força al que, almenys jo, entenc per premsa lliure; no total­ment, perquè sem­pre es depèn de les sub­ven­ci­ons i de la publi­ci­tat ins­ti­tu­ci­o­nal per fer qua­drar els números, però sí en el sen­tit que aques­tes dependències mai han influït en la inde­pendència del mis­satge, en la línia edi­to­rial i en l’enfo­ca­ment de les notícies.

En el cas que ens ocupa també estem par­lant d’un mitjà –que ja va néixer amb el lema, sota la capçalera, d’“Inde­pen­dent, català, comar­cal i democràtic”– que no ha confós mai la lli­ber­tat d’infor­mació amb una neu­tra­li­tat mal entesa ni amb una manca de com­promís amb el país, amb la seva cul­tura, amb la seva llen­gua i amb la defensa de les seves lli­ber­tats. Jo soc dels que cre­uen que un mitjà d’infor­mació d’un país com el nos­tre, que encara no ha recu­pe­rat ple­na­ment la seva sobi­ra­nia ni la seva nor­ma­li­tat democràtica, no s’ha de limi­tar sim­ple­ment a fer d’obser­va­dor, a infor­mar fre­da­ment i prou. Hi ha moments en què cal impli­car-se, cal pren­dre par­tit quan com a nació, com a ciu­ta­dans d’aquesta nació, i també com a cata­la­no­par­lants, som vícti­mes de les agres­si­ons d’aquest estat que tenim en con­tra, quan els nos­tres drets com a país són tre­pit­jats o quan els apa­rells repres­sors de què dis­posa el poder s’acar­nis­sen amb bona part de la nos­tra ciu­ta­da­nia. I d’això aquest diari n’ha estat exem­ple d’ençà de la seva cre­ació.

No hi hau­ria prou espai en aquest arti­cle per recor­dar totes les cam­pa­nyes ciu­ta­da­nes en què El Punt Avui s’ha impli­cat d’ençà del seu nai­xe­ment: des de la defensa del GI a les matrícules, per exem­ple, fins al suport a la cam­pa­nya del referèndum de l’1 d’octu­bre, a tot el procés per la inde­pendència d’aquests últims anys i als repre­sa­li­ats que ha com­por­tat, pas­sant per la denúncia de l’ope­ració Garzón del 1992 i la soli­da­ri­tat amb els seus encau­sats. Com deia més amunt, la premsa, en un país com el nos­tre, no es pot limi­tar a infor­mar i prou o a refe­ren­dar, en el pit­jor dels casos, la versió dels fets que es dicta des de les admi­nis­tra­ci­ons fora­nes i, malau­ra­da­ment a vega­des, també les nos­tra­des.

Això, en molts casos, té un cost. Ser un mitjà no grat al poder, als que manen, com­porta ris­cos, ame­na­ces, reta­llada de les sub­ven­ci­ons i de la publi­ci­tat ins­ti­tu­ci­o­nal. Suposo que molts ja sabeu de què parlo, però és el preu que cal pagar per con­ti­nuar sent lliu­res, per man­te­nir una línia edi­to­rial com­pro­mesa amb el país i amb la seva gent. Ser al cos­tat de la gent que lluita és el que cal, és el que ens cal. No deba­des El Punt és el mitjà on va tre­ba­llar el pre­si­dent Car­les Puig­de­mont, el pre­si­dent a l’exili.

Can­vi­ant una mica de tema, el món de la premsa ha evo­lu­ci­o­nat molt els últims anys. La premsa en paper ha anat dava­llant cada vegada més, els mit­jans digi­tals inten­ten ser una alter­na­tiva econòmica­ment via­ble i les xar­xes soci­als han esde­vin­gut una manera fàcil i de baix cost perquè bona part de la soci­e­tat i sobre­tot les gene­ra­ci­ons més joves s’infor­min, amb tots els ris­cos que això com­porta. Ris­cos de cre­di­bi­li­tat, de vera­ci­tat, de fia­bi­li­tat, d’impar­ci­a­li­tat... No sé on ens por­tarà tot això, de quins mit­jans de comu­ni­cació dis­po­sa­rem d’aquí a deu o vint anys. Sí que espero, però, que la capçalera d’El Punt Avui no deixi de for­mar part del pai­satge mediàtic del nos­tre país. Per molts anys, El Punt Avui!