Les lliçons del 10-J, un any després

Avui fa just un any de la mani­fes­tació gegan­tina que va omplir els car­rers de Bar­ce­lona amb un crit majo­ri­tari fins ales­ho­res mai vist per la lli­ber­tat de Cata­lu­nya. Va ser una res­posta indig­nada davant l'atac de l'Estat espa­nyol con­tra Cata­lu­nya amb la sentència de l'Esta­tut. Va sig­ni­fi­car una demos­tració que la soci­e­tat civil d'aquest país està tipa de l'opressió naci­o­na­lista espa­nyola. Però, per damunt de tot, va mar­car un punt d'inflexió, pel des­a­com­ple­xa­ment amb què la població va dema­nar la inde­pendència. Tot i que no va ser estric­ta­ment una mani­fes­tació inde­pen­den­tista, el 10 de juliol pas­sat va que­dar clar cap on s'enca­mina irre­vo­ca­ble­ment el sen­ti­ment dels cata­lans i les cata­la­nes que no volen que Cata­lu­nya sigui tre­pit­jada. Ara fa un any va ser el poble que va arros­se­gar al car­rer els seus polítics deso­ri­en­tats i enfan­gats en un clima pre­e­lec­to­ral
als quals la sentència con­tra l'Esta­tut va dei­xar para­lit­zats, pri­mer,
i segui­da­ment des­bor­dats pel cla­mor social.

Un any després on som? Si l'anàlisi es fa des del punt de vista estric­ta­ment polític, no hi ha gaire motius per ser opti­mis­tes. És cert que les últi­mes elec­ci­ons les va gua­nyar una for­mació, CiU, que ha fet pas­ses de gegant en l'ambició del seu sobi­ra­nisme. Però no és menys cert que aques­tes inten­ci­ons pro­gramàtiques de CiU topen amb un desen­vo­lu­pa­ment del dia a dia en què els pac­tes par­la­men­ta­ris es fan amb el PP, el par­tit que durant l'última dècada més inde­cent­ment ha ata­cat els pilars bàsics de Cata­lu­nya, que són l'auto­go­vern i la llen­gua. L'herència del 10-J, però, no és estric­ta­ment política sinó sociològica. Avui fa un any que molts cata­lans i cata­la­nes van demos­trar que es pot dema­nar la inde­pendència sense por i sense cap radi­ca­lisme, amb una consciència cívica exem­plar. Els cata­lans, avui fa un any, ens vam espol­sar les manies que encara té una classe política que no acaba de fer el pas i que corre el risc de no aca­bar de fer-nos el pes.