Articles

Recordar i escriure

“Ningú no pot reconstruir la perfecció d'un instant del temps,
ni aprofitant l'arxiu
més ric, perquè ningú no pot, tampoc, construir perfectament un mínim instant present. Excepte Ireneo Funes, que ho
veia tot, aquesta és la qüestió: ho recordava tot de cada instant, perquè percebia la impossible riquesa de l'instant”

Vostès deuen recor­dar aquell conte insigne de Bor­ges que es diu “Funes, el memo­ri­oso”. Ire­neo Funes, un jove del poble de Fray Ben­tos, crec que al nord de l'Argen­tina i en tot cas al cos­tat d'un gran riu, va caure d'un cavall als dinou anys, a par­tir d'aquell dia no va poder cami­nar més, i se'n recor­dava de tot. Abso­lu­ta­ment de tot. Nosal­tres, diu Bor­ges, d'un colp d'ull per­ce­bem tres copes en una taula; Funes, tots els bran­qui­llons i pomells i frui­tes que comprén una parra. Sabia les for­mes dels núvols aus­trals de l'hora de l'alba del trenta d'abril de mil vuit-cents vui­tanta-dos i podia com­pa­rar-les en el record amb les vetes d'un lli­bre en pasta espa­nyola que només havia mirat una vegada i amb les línies de l'escuma que un rem va alçar en el Río Negro la ves­pra de l'acció del Que­bracho. Podia recons­truir tots els som­nis, tots els mit­jos som­nis. Dues o tres vega­des havia recons­truït un dia sen­cer: no havia dub­tat mai, però cada recons­trucció havia exi­git un dia sen­cer. Funes vivia, tolit, en una habi­tació fosca al fons d'un pati. Des d'allí, recor­dava cada fulla, cada insecte de cada minut de cada dia, i recons­truïa el món amb tots els seus detalls, mati­sos, angles, racons, emo­ci­ons, pal­pi­ta­ci­ons i nuvo­lets esfi­la­gar­sats. Si haguera nevat al seu país, hau­ria recor­dat cada volva de neu en cada moment de la cai­guda.

La pre­gunta –que Bor­ges no es fa, però que ara ens podem fer nosal­tres– és aquesta: Ire­neo Funes no podia, òbvi­a­ment, escriure les seues memòries, perquè hau­ria estat una faena infi­nita; però hau­ria pogut sim­ple­ment escriure? La matèria d'on ix l'escrip­tura ha de tin­dre, per força, molts més buits que plens: no pot cobrir-ho tot –cosa que seria més que humana–, ni en el pas­sat ni en el pre­sent. Ningú no pot recons­truir la per­fecció d'un sol ins­tant del temps, ni apro­fi­tant l'arxiu més ric, perquè ningú no pot, tam­poc, cons­truir per­fec­ta­ment un mínim ins­tant pre­sent. Excepte Ire­neo Funes, que ho veia tot, aquesta és la qüestió: ho recor­dava tot de cada ins­tant, perquè per­ce­bia la impos­si­ble riquesa de l'ins­tant. Com aquell per­so­natge de Se una notte d'inverno un viag­gi­a­tore, d'Italo Cal­vino, en el conte ina­ca­bat dels japo­ne­sos, quan el dei­xe­ble li explica al mes­tre els seus pro­gres­sos en la per­cepció de cada fulla groga de ginkgo un dia de vent de tar­dor, i medita com cal fer per veure totes les fulles alhora però també al mateix temps les fulles una a una en cada ins­tant i en cada punt de la cai­guda, i si pot ser no només cada fulla sinó els mati­sos, els per­fils i les dents de cada fulla, i després totes les fulles en terra una a una i alhora totes jun­tes fent catifa sense dei­xar, però, de veure encara cada fulla que cau. Això seria la per­fecció impos­si­ble de l'ins­tant. Ja veuen on es pot arri­bar, fent lite­ra­tura.

Ima­gi­nem, però, que aquesta per­fecció fóra pos­si­ble: en el pro­digi patètic de la memòria total d'Ire­neo Funes, o en el pro­digi quasi místic de la per­cepció total en un estu­di­ant de filòsof japonès que tro­bem en un conte de Cal­vino. Després, si el pro­digi de la faula fóra efec­ti­va­ment pos­si­ble, també podríem ima­gi­nar la manera de refer-lo amb parau­les; però això, per als no dotats per als mira­cles, ja és tota una altra qüestió. Sense comp­tar que el mira­cle seria tan gran que no som ni tan sols capaços de con­ce­bre'l. Més encara si les parau­les s'hague­ren d'escriure sobre fulls de paper, si hague­ren de con­ver­tir-se en docu­ment: l'arxiu que ocu­pa­rien seria tan infi­nit com infi­nits són ele­ments de la rea­li­tat de cada ins­tant. A Ire­neo Funes el nar­ra­dor del conte li va dei­xar uns volums amb les Històries Natu­rals de Plini, en llatí, i Funes no sabia llatí. Però quan el nar­ra­dor el visita ja n'havia après i “reso­na­ron las sílabas roma­nas en el patio de tierra; mi temor las creía indes­ci­fra­bles, inter­mi­na­bles...”, i després va saber que les parau­les que Funes reci­tava a les fos­ques for­ma­ven el pri­mer paràgraf del capítol vint-i-qua­tre del lli­bre setè de la Natu­ra­lis His­to­ria. La matèria d'aquest capítol és la memòria; les parau­les últi­mes van ser ut nihil non iis­dem ver­bis red­de­re­tur audi­tum. Pro­ba­ble­ment, com sem­bla que vol dir Plini, res no ens torna a l'ore­lla amb les matei­xes parau­les, vol dir amb els matei­xos sons, com no ens tor­nem a banyar mai en la mateixa aigua del cor­rent. Però si alguna cosa podia repro­duir Funes sense limi­tar-ne ni trair-ne la riquesa, eren jus­ta­ment les parau­les escri­tes: només allò que ha estat dit o escrit almenys una pri­mera vegada pot ser reproduït de manera per­fecta. Quan la nos­tra memòria finita no es trans­forma en parau­les, ser­veix doncs de ben poc: almenys, cer­ta­ment, no ser­veix per escriure. I no ser­veix tam­poc per fer història.

Ja se sap, però, que fer escol­tar, o fer lle­gir, les coses amb les matei­xes parau­les amb què van ser dites per pri­mera vegada, és una pre­tensió des­me­su­rada i pot­ser satànica i tot, ja que els humans rara­ment som divins, i el paradís ori­gi­nal va durar ben poc. Però sem­pre hi hagué una pri­mera vegada per a les parau­les quan a algú li van arri­bar a la consciència –abans dèiem a l'ànima, però ja no és ni modern ni cor­recte, pot­ser– o se li van que­dar en la memòria
no del tot cons­ci­ent. Una pri­mera vegada, doncs, per a les parau­les i per a la
seua asso­ci­ació amb les emo­ci­ons, amb les cares d'algu­nes dones o d'alguns
infants, amb el color d'una beguda, l'olor de la terra quan plou, el gust d'alguna pell tas­tada, totes aques­tes coses amb les quals després es fan poe­mes o pàgines de prosa. És indi­fe­rent que els nar­ra­dors pre­sen­tem les històries com a fruit visi­ble d'un pas­sat per­so­nal o del pas­sat de l'heroi que les narra, o que
les pre­sen­tem com una invenció del
tot des­lli­gada del con­cepte històric o psi­cològic de memòria.

Tant se val: la matèria nar­rada apa­rei­xerà o no com a memòria, però
els mate­ri­als matei­xos de la cons­trucció nar­ra­tiva, les cares i els ulls, les pells, els colors i les olors, la música
dels sons, són memòria i no poden
ser cap altra cosa. És cosa de poeta romàntic, diran vostès. Doncs no senyor: no és cosa de poeta romàntic, sinó de tots els qui volem fer aquesta cosa tan mis­te­ri­osa que es diu lite­ra­tura. Aquesta cosa que no es pot fer, òbvi­a­ment, sense parau­les escri­tes, sense lle­tres, que per defi­nició són la seua matèria. Però tam­poc no es pot fer sense la in-
finita riquesa dels records.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.