Articles

Una vida privilegiada

“Les memòries d'Amadeu Cuito diuen el que l'autor vol dir però sempre des del respecte a l'altre i des d'un cert distanciament que fa molt suggestiva una vida més que interessant”

Un dels aspec­tes més remar­ca­bles de les memòries d'Ama­deu Cuito (Memòries d'un somni, Qua­derns Crema) és la pre­cisió amb què relata la història vis­cuda i la relació dels fets que han con­fi­gu­rat la rea­li­tat euro­pea i mun­dial. Explica els petits detalls i els traços grui­xuts de la vida d'un català nas­cut el 1936 i que per raons fami­li­ars –és net d'Ama­deu Hur­tado– visqué la infància i bona part de la seva joven­tut en un exili que li per­me­tia pas­sar els estius amb els parents que s'havien que­dat a Bar­ce­lona.

Sem­bla que va ser Tols­toi, ens diu en la pri­mera pàgina, que en una carta va dir que només es recorda el que s'ima­gina. En tota memòria auto­bi­ogràfica, natu­ral­ment, hi cons­ten aquells fets que un creu que paga la pena que tin­guin constància escrita. La resta, no tenen importància i no cal que cons­tin. Però en el cas de Cuito es des­co­brei­xen els trets fona­men­tals d'una tra­jectòria que és bas­tant insòlita pel fet que una per­sona de món, inter­na­ci­o­na­lista, de for­mació fran­cesa, fas­ci­nat per la seva estada als Estats Units i que va trac­tar per­so­nal­ment els grans gurus de la cul­tura fran­cesa i nord-ame­ri­cana no perdés mai el fil con­duc­tor de la seva cata­la­ni­tat.

Raons fami­li­ars n'hi havia. Ens diu que el seu pare i el seu avi no tenien idees gaire allu­nya­des, els dos no eren homes de par­tit, tot i que durant la República els dos es mogue­ren en l'òrbita d'Acció Cata­lana. En començar relata que aca­bava de com­plir tres anys quan queia defi­ni­ti­va­ment der­ro­tada la República, der­ro­tat el cata­la­nisme i escom­bra­des les seves ins­ti­tu­ci­ons, der­ro­tats aquells que havien vol­gut apro­fi­tar la guerra per fer la revo­lució, der­ro­tats els que havien defen­sat la lega­li­tat repu­bli­cana recol­zant-se en els que la vio­la­ven. “Una der­rota, que, sense que me n'adonés, m'havia de man­te­nir sepa­rat de Cata­lu­nya durant molts anys”.

Val a dir que Ama­deu Cuito ha estat un pri­vi­le­giat. Arros­se­gava un cognom d'una família libe­ral i cul­ti­vada. Un dels lli­bres que més m'impres­si­o­na­ren en els meus temps d'estu­di­ant fou el de Qua­ranta anys d'advo­cat, del seu avi Ama­deu Hur­tado. I també el text inèdit del seu avi que va publi­car fa uns dos anys, en què el fun­da­dor de la revista Mira­dor havia arri­bat a un acord amb el govern Sam­per que podia haver evi­tat el cop del 6 d'octu­bre de 1934, per­pe­trat per Lluís Com­panys i que envià tot el govern a la presó i al poste­rior des­ter­ra­ment.

Una de les cons­tants de les memòries de Cuito és el dis­tan­ci­a­ment amb què observa els fets que li han tocat viure. Com a infant i ado­les­cent, tant a Per­pinyà com a París i Nova York, coneix la majo­ria dels exi­li­ats, cata­lans i espa­nyols. Pri­mer com a fill d'una família bur­gesa i libe­ral i, després, com a con­seqüència dels seus pri­mers pas­sos en el món de l'empresa i el comerç des dels Estats Units. Coneix Pom­peu Fabra, Pau Casals, Pi i Sunyer, Nico­lau D'Olwer, Eugeni Xam­mar, Batista i Roca i tants altres vençuts que es pen­sa­ven, com Juan Negrín, que si es resis­tia l'avenç de les tro­pes de Franco es podria acon­se­guir l'ajut dels que aca­ba­rien llui­tant con­tra Hit­ler.

Però els pobles que per­den una guerra, diu, no accep­ten mai la der­rota i sem­pre bus­quen una raó que els doni motius per creure que només han per­dut una bata­lla. Cuito per­cep que la guerra s'ha per­dut i que ha dei­xat una forta petja en l'espe­rit dels cata­lans. Tant és així que, al final del lli­bre, fa una afir­mació ben radi­cal: “La victòria fran­quista dei­xava Espa­nya divi­dida entre ven­ce­dors i vençuts i Cata­lu­nya, sense ven­ce­dors, vençuda, rom­puda i humi­li­ada. No estic segur que trenta anys de democràcia hagin acon­se­guit esbor­rar el pes que aquesta des­feta encara té a les nos­tres consciències”.

En una per­sona tan iden­ti­fi­cada amb els valors repu­bli­cans fran­ce­sos, tan francès cul­tu­ral­ment, és interes­sant lle­gir que la immensa majo­ria de la població, per activa o per pas­siva, s'havia adhe­rit al règim de Vichy, i la resistència, per heroica que hagués estat la con­ducta dels seus mem­bres, va ser cosa d'una mino­ria. El vell anti­se­mi­tisme de la soci­e­tat fran­cesa, tan evi­dent en el cas del capità Drey­fuss a finals del segle XIX, es va con­ver­tir en llei i la França de la lli­ber­tat, igual­tat i fra­ter­ni­tat va enviar setanta-cinc mil jueus als camps de la mort. Però, de la mateixa manera, ens relata que els fran­ce­sos que s'havien entre­gat al maris­cal Pétain perquè els havia dis­si­mu­lat la der­rota ara s'entre­ga­ven al gene­ral De Gau­lle perquè els per­me­tia creure en la victòria.

Es veu per què Ama­deu Cuito no va ser mai comu­nista. Penso que perquè és un libe­ral i perquè va veure en la seva joven­tut a París les misèries i les pug­nes entre els comu­nis­tes que volien can­viar França i els fran­ce­sos. Assis­teix a les lliçons magis­trals de Ray­mond Aron a la Sor­bona, on expressa la seva sor­presa en des­co­brir que Toc­que­vi­lle no era un obs­cur aristòcrata, vaga­ment libe­ral, parent d'en Cha­te­au­bri­and i molt pro­ba­ble­ment reac­ci­o­nari: era posat al nivell de Marx com a pen­sa­dor social i polític.

Pot­ser l'aspecte més deci­siu en les memòries de Cuito és el seu pas pels Estats Units, on coneix i tracta la intel·ligència nord ame­ri­cana. M'ha fet espe­cial gràcia quan explica la pri­mera sor­tida de Nova York. “Des­co­bria amb gran sor­presa que els pai­sat­ges eren sense mar­ges antics, ni pedres velles, i les ciu­tats, sense mura­lles, cas­tells, ni límits defi­nits. Ho tro­bava tot nou, des­con­cer­tant”.

És des de la feina que acon­se­gueix a Nord-amèrica quan torna a Europa i viatja incan­sa­ble­ment per la península Ibèrica i quan des­co­breix que a Cata­lu­nya troba cinc polítics amb pro­jec­tes i estratègies pròpies: Josep Tar­ra­de­llas, Josep Pallach, Jordi Pujol, Heri­bert Bar­rera i Miquel Coll i Alen­torn. Ell es decantà pel cor­rent que encapçalava Josep Pallach.

És interes­sant el relat que fa de la reunió del con­sell de coor­di­nació del MSC cele­brat a Tolosa, on es va fer evi­dent la discòrdia entre Joan Reventós, Rai­mon Obi­ols, Joan Tapia, Sal­va­dor Clop, Lluís Tor­ras i Rudolf Guerra.

Les memòries d'Ama­deu Cuito diuen el que l'autor vol dir però sem­pre des del res­pecte a l'altre i des d'un cert dis­tan­ci­a­ment que fa molt sug­ges­tiva una vida més que interes­sant.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.