Jueus!

Ell ho va escriure: “la jueva Hollywood”. És una imatge que fa mal als ulls. Pot­ser no és la més sag­nant d'aquell infame arti­cle però em sem­bla, lle­git avui, la més sig­ni­fi­ca­tiva. Va escriure “la jueva Hollywood” com si escopís: ecs, jueus! A la manera dels nazis. 

No és estrany. Eren els dies que la negror es con­gri­ava a Europa con­tra el poble d'Abra­ham i ell n'era fan. Fan de la negror. “La jueva Hollywood”, va dei­xar escrit en un paràgraf que diu que això que ell cri­tica és com un “film de gàngs­ters”, com un film “còpia sinis­tra d'aquesta pro­ducció estàndard amb la qual la jueva Hollywood enva­eix el món”. Alerta als sig­ni­fi­cants: gàngs­ters, sinis­tres, jueus, inva­sors. Tota una abo­mi­na­ble pro­clama. 

Insis­tisc que no és la imatge més bru­tal, però pre­ci­sa­ment per la mar­gi­na­li­tat apa­rent que ocupa en el text és la imatge més trans­pa­rent, la que denota millor el fons negre, negríssim, de l'autor. Que l'escriu com si volgués omplir espais en un text del 17 de febrer de 1939, exul­tant, vic­toriós, feliç. Pos­si­ble­ment ves­tit amb les botes de xarol mili­tar i aquell uni­forme amb el qual el retra­ta­ran dies després men­tre viola amb el seu pas indigne la plaça de Cata­lu­nya. Acom­pa­nyat de les pis­to­les i els tancs que arri­ba­ven, ocu­pants, a fer patir els nos­tres majors.

I el gàngs­ter? Qui és aquest gàngs­ter a qui com­para “la jueva Hollywood”? Pel peri­o­dista el gàngs­ter és Lluís Com­panys. Pre­si­dent. El mateix pre­si­dent que poc després caurà en mans dels amics de l'autor del text i morirà dig­ni­fi­cat i dig­ni­fi­cant per sem­pre més la pre­sidència d'aquest país. 

Va fer alguna cosa, l'autor de Finis Cata­lo­niae (que és aquest el text del qual parle), per a impe­dir-ne l'assas­si­nat? No, perquè aquest home que parla de la jueva Hollywood i del gàngs­ter Com­panys remata aquell seu text dient que sobre els cadàvers dels qui llui­ta­ren per la lli­ber­tat i con­tra el fei­xisme a “la Cataluña real empi­eza a ama­ne­cer”.

I signa, cofoi, Car­los Sentís.

Just després de l'estrofa de l'infu­ma­ble himne falan­gista.