“Tinc molt èxit entre els nens”

Hi estic encan­tada. He tin­gut i tinc una molt bona experiència, amb uns com­panys excel·lents. Amb Chi­cote ja érem amics d'abans. Quan em van venir a bus­car vaig accep­tar de seguida perquè em van asse­gu­rar que dona­rien valor a la cuina i a la feina dels cui­ners. Els con­cur­sants ens han de con­que­rir per la seva con­ducta, pel tre­ball en equip, per la capa­ci­tat de lide­ratge, d'impro­vi­sació, de sor­pren­dre'ns... És un pro­grama dinàmic i diver­tit, ple de rep­tes i de passió, amb llàgri­mes i riu­res. Aquest cop s'apuja el llistó, hi ha més xefs i també més dones xef, amb per­fils que van del clàssic a l'avant­guar­dista. Jo l'afronto més rela­xada i crec que l'espec­ta­dor em podrà conèixer més.

Molt. El que més m'agrada és anar al mer­cat a Elx i que la gent em reco­ne­gui i em cridi pel meu nom. Parlo amb tot­hom. M'encanta veure les nove­tats i comen­tar els pro­duc­tes amb els cam­pe­rols. Del meu pas per tele­visió el que més em sorprèn és la reacció dels nens. És increïble la quan­ti­tat de nens de 10 a 13 anys que dema­nen als seus pares com a regal d'ani­ver­sari que els por­tin a dinar al meu res­tau­rant!

No, no, es men­gen el menú de degus­tació com­plet! Jo em moro quan ho veig! Estem par­lant de 19 plats que arri­ben a la seva taula com ho fan a la dels altres comen­sals. Veure aquesta passió en els nens és el més maco que hi ha. Jo tinc dos fills, un noi i una noia, que sem­pre han estat els meus tas­ta­dors nats. Són els meus pri­mers crítics perquè tenen un pala­dar entre­nat i la savi­esa del car­rer. Ara ja són grans: el noi és engi­nyer i porta la gestió del res­tau­rant i la noia és peri­o­dista i som­me­lier i s'ocupa de la sala.

No, tot el con­trari. Fa temps que aquests talent shows són un èxit en països del món tan impor­tants i amb una tele­visió tan com­pe­ti­tiva com són ara els Estats Units, i jo em pre­gun­tava com podia ser que tri­gues­sin tant a arri­bar aquí. Ara que hi són aga­fa­rem car­rera i ja no para­rem, ja ho veu­reu. Perquè aquí tenim els millors cui­ners i la millor cuina. Està molt bé que arri­bin a la gent, tenen molta reper­cussió.

D'entrada ve molta més gent al res­tau­rant i la cuina té visi­bi­li­tat. Fa uns anys pre­gun­ta­ves en una escola qui volia ser cui­ner i no aixe­cava la mà ningú. Ara passa tot el con­trari i és excel·lent, però els pro­fes­si­o­nals hem d'aju­dar perquè els nens i les nenes enten­guin que és una pro­fessió tan maca com dura, que de Fer­ran Adrià només n'hi ha un. No hem de poten­ciar la fama i els aplau­di­ments, sinó la feina.

De les meves àvies. Si avui en dia em veies­sin fent un crui­xent d'embo­tit o de marisc pot­ser me'l tira­rien pel cap [riu] perquè no l'enten­drien, però elles van ser les que em van ino­cu­lar la il·lusió per la cuina i les ganes d'inno­var. Sóc de tra­dició (s'ha d'apren­dre a fer coc­ci­ons al seu punt!), però sem­pre busco anar més enllà. El món dels crui­xents m'apas­si­ona i m'emo­ci­ona. Ja de petita m'agra­dava molt men­jar blat de moro i amet­lles pel soroll que feien. Els crui­xents fan que el comen­sal pugui gau­dir del plat amb més sen­tits que el gust o la vista. El pri­mer que fan és sen­tir-los a través de l'oïda i això els crida molt l'atenció, els sorprèn agra­da­ble­ment. A més gau­dei­xen dels seus volums, de l'estètica...

A Elx hi estic molt bé. Visc en una zona de pri­vi­legi, a 10 quilòmetres del mar i amb la Vega Baixa a un pas. Tinc horta i Medi­ter­rani alhora. Poca carn però un bon cor­ral que faig ser­vir molt. A Elx gau­dim dels avan­tat­ges de viure en un poble i també tenim les grans capi­tals a un pas gràcies al TGV i l'aero­port.