Un bon primer intent

Si no la millor, sí segu­ra­ment una de les millors novel·les d’un escrip­tor valencià entre Tirant lo Blanc i el País Valencià poste­rior a Joan Fus­ter, es va publi­car a Bar­ce­lona l’any 1929. Però no sem­bla que la llegís gaire ningú. Car­les Sal­va­dor, el mallorquí Fran­cesc Vidal, alguns altres més i, pot­ser, Joan Estel­rich, perquè a finals dels anys vint l’autor d’Ícar o la impotència era el seu secre­tari. Es deia Artur Perucho, era de Bor­ri­ana, el seu pare, xativí. Va escriure aquesta novel·la i ja no en va tor­nar a publi­car –ni segu­ra­ment a escriure– cap més. I si Ícar o la impotència s’esdevé a París és perquè feia tres mesos que hi vivia gràcies que Estel­rich l’havia reco­ma­nat perquè el Dia­rio de Bar­ce­lona l’hi enviés com a cor­res­pon­sal.

Casu­al­ment, jo vaig lle­gir per pri­mera vegada aquesta novel·la a finals dels setanta. Com pràcti­ca­ment tot­hom, d’aquest Perucho tam­poc no en sabia res. Però el títol mig filosòfic, mig d’assaig, el fet que fos un autor des­co­ne­gut i, encara, el fet que l’exem­plar que vaig tro­bar en una lli­bre­ria de vell de Bar­ce­lona –de la col·lecció l’Estel– estigués molt ben con­ser­vat i ben edi­tat em van cri­dar l’atenció. Recordo que vaig lle­gir-la i que la vaig aca­bar. No pas un gran lli­bre, però tam­poc un lli­bre que no valgués la pena. No hi havia tor­nat a pen­sar gaire més fins que fa uns mesos vaig saber que Josep Palo­mero l’havia res­ca­tada i que n’havia escrit una intro­ducció.

A Ícar o la impotència, Tris­tany, el pro­ta­go­nista de 29 anys, viu a París “des­en­can­tat del futur aco­mo­da­tici que l’espera a València”. A València hi viu Lut­garda, l’amor ver­da­der, si ente­nem per ver­da­der l’amor que passa pel matri­moni i que con­ti­nua amb el pas dels anys. A part de l’única carta que escriu, tot el que sabem de Lut­garda ens ve expli­cat direc­ta­ment per Tris­tany. A París, aquest valencià ja no tan jove per a aque­lla època coneix algu­nes dones més. Sobre­tot, Mar­ce­lle, que sim­bo­litza l’amor sen­sual, i Mar­gue­rite, l’amor espi­ri­tual. La pri­mera tre­ba­lla en uns magat­zems i té molt més fons del que Tris­tany li sap veure; la segona, és més gran que no ell i està casada amb l’engi­nyer Jéan Berard.

Si lle­gei­xen Ícar o la impotència des­co­bri­ran que Perucho va ser un autor ambiciós i modern, capaç d’escriure sobre un per­so­natge que té con­ver­ses i rela­ci­ons desin­hi­bi­da­ment sexu­als amb Mar­ce­lle, que sap moure’s en un ambi­ent culte i burgès anant dar­rere de Mar­gue­rite, apa­rent­ment un àngel; que sap inda­gar en els dub­tes, il·lusi­ons, des­co­ber­tes i frus­tra­ci­ons del pro­ta­go­nista.

Dei­xant a part un rere­fons ben mas­clista, compto que els des­plaurà també un final exces­si­va­ment ràpid, pos­si­ble, però trampós. Entre les qua­li­tats, des­ta­ca­ria que en alguns moments el nar­ra­dor hete­ro­diegètic recorre al monòleg inte­rior. Jo no sé si, com escriu Palo­mero, Perucho va ser un dels pri­mers escrip­tors, si no el pri­mer, que el va emprar “en totes les lle­tres hispàniques”. I pot­ser també sigui interes­sant la com­pa­ració que fa Palo­mero entre Ícar o la impotència i algu­nes altres obres euro­pees, sobre­tot amb Han tallat els llo­rers, d’Éduard Dujar­din. M’ha sorprès, però que hagi dedi­cat tan poca atenció a l’estada bar­ce­lo­nina de Perucho, prèvia als seus anys a París. Citant Xavier Ben­gue­rel, Palo­mero escriu que la tertúlia bar­ce­lo­nina de Ramon Sas­tre podria haver-li ser­vit d’ins­pi­ració en el moment d’escriure les vet­lla­des amb els Berard. Però costa d’enten­dre que no faci cap referència a la novel·la cata­lana d’aquells anys i a autors com Car­les Sol­de­vila, que, l’any 1929 també, va publi­car Fanny, o com Sebastià Sánchez-Juan i Plàcid Vidal, que també ana­ven a la tertúlia de Sas­tre. I sobre­tot, que no tin­gui en con­si­de­ració Ramon Xuri­guera, que, a part del lli­bre dels Verbs cata­lans con­ju­gats, va ser també novel·lista i que era amic de Perucho.

Dar­rere d’Ícar o la impotència hi ha, evi­dent­ment, la Bar­ce­lona post­nou­cen­tista de finals del anys vint, l’època en què va començar a fruc­ti­fi­car la pri­mera gene­ració de novel·lis­tes cata­lans de cate­go­ria. Artur Perucho no va ser el que va excel·lir més, però sí que va ser un d’ells.

A la segona part, mal­grat que sigui molt més curta, Ícar o la impotència decau. És com si Perucho hagués vol­gut des­fer-se de pressa de la novel·la. I el final és tan forçat com algu­nes de les pri­me­res novel·les de Mercè Rodo­reda, aque­lles que va publi­car als anys trenta i que no volia que es ree­di­tes­sin. Unes i altres, però, són més uns pri­mers intents que no pas uns intents fallits. Això és el que em sem­bla que és Ícar o la impotència.