“Estem anant en un bon camí per desaparèixer com a espècie”

Sí, això i tot el que se’n deriva. Ens hem de fer el càrrec que era un ani­mal difícil de caçar, que no va per terra sinó que vola i que acos­tuma a ser ràpid. Això ens ajuda a enten­dre quina era la con­cepció que tenien aquells humans del seu cos, de les seves capa­ci­tats i del seu entorn. És la intro­ducció de la moder­ni­tat en la seva manera de viure, perquè ara sabem que usa­ven plo­mes, ja fos per deco­rar-se ells matei­xos o per pen­jar-les a la paret de la cova, el que ens per­met afir­mar que la seva relació amb el medi natu­ral no és tan sim­ple com podíem pen­sar.

Pot ser per un sim­ple ús deco­ra­tiu o perquè era un signe de pres­tigi, això no ho sabem. Però si jo ara em faig un tatu­atge, per què me’l faig? Cadascú té els seus motius.

Podria ser un inici de les modes, sí. El nos­tre món està ple de símbols i és un fet comú al llarg de la història. Ja fa uns anys vam publi­car un tre­ball simi­lar basat en les tro­ba­lles fetes en unes coves de Gibral­tar. Lla­vors, les tra­ces que vam veure d’extracció de plo­mes d’aus ja va ser un fet tren­ca­dor, perquè no es pen­sava que el nean­der­tals podien tenir un sen­tit orna­men­tal tan desen­vo­lu­pat, simi­lar als indis ame­ri­cans. Un dels nos­tres col·labo­ra­dors en aquell moment ens va fer veure que totes les aus que usa­ven tenien les plo­mes negres: àligues, corbs o el tren­calòs. Ara, al jaci­ment isra­elià hi hem des­co­bert que les plo­mes usa­des eren de cigne blanc.

Per la mor­fo­lo­gia dels ossos que hi tro­bem.

Els cig­nes no són els ani­mals més comuns a Israel, i pro­ba­ble­ment per això els cri­da­ven l’atenció. Estic con­vençut que tenien una inqui­e­tud estètica. Hem tro­bat altres aus al jaci­ment, mol­tes men­ja­des. Hem loca­lit­zat mol­tes res­tes de polls de coloms, corbs i estor­nells, però no hem vist que es fes un ús de les seves plo­mes.

Sí, en el cas de les coves de Gibral­tar ens situàvem 40.000 anys enrere, però ara ens n’anem fins a 400.000 anys enrere. Sabíem que en un jaci­ment croat, Kra­pina, s’havien tro­bat indi­cis de l’ús d’aus com a ele­ments orna­men­tals, en con­cret de les urpes de les aus en feien pen­jolls. Però al jaci­ment croat ens situem fa 100.000 anys, i en el cas d’Israel són 400.000 anys; hem fet un salt de 300.000 anys de cop. I és interes­sant perquè ens indica que aquells humans, usant plo­mes, ana­ven més enllà d’enten­dre el medi natu­ral com a font d’obtenció de recur­sos per men­jar.

El retorn que els donava la caça del cigne no era només estric­ta­ment econòmic, ja que era també un retorn social. Ens podem ima­gi­nar un rao­na­ment de l’estil “m’ha cos­tat caçar el cigne però mira què n’he tret i mira com em miren ara els altres”. Perquè d’un cigne, de teca en treus poca, és difícil que pesi més de cinc qui­los, però n’obtens les plo­mes, que és un altre ren­di­ment.

Fora d’allí no s’ha tro­bat amb aquesta cro­no­lo­gia.

De bus­car, es busca, i es fan els estu­dis deta­llats de les res­tes d’ani­mals en cada jaci­ment.

Tots els períodes de la història ens expli­quen per què som així i per què hem arri­bat fins aquí. Els humans som els més intel·ligents però no estem exempts de la pos­si­bi­li­tat de des­a­parèixer, i penso que estem anant en un bon camí per des­a­parèixer com a espècie. Som un expe­ri­ment de la natura molt estrany, i el pla­neta con­ti­nuarà, amb nosal­tres o sense.