Ja no em parla

Ja no em parla. La majo­ria de les vega­des, m’ignora. Com si no hi fos. Com si no existís.

No ho entenc. Tan bé com anàvem!... Tan bé com estàvem!...

Al començament, és clar, va ser com­pli­cat. Molt com­pli­cat. Jo sem­pre he tre­ba­llat fora de casa. Des que tenia 14 anys.

I a casa, no hi estava mai. O quasi mai. Els diu­men­ges. I encara. Perquè, és clar, poder sor­tir amb bici­cleta amb els amics els diu­men­ges al matí és sagrat. D’això, ella mai no se n’havia quei­xat. Al revés, crec que li anava bé: així podia fer la seva.

Però va arri­bar el con­fi­na­ment. I tot va començar a can­viar. Jo no podia sor­tir de casa més que per anar a com­prar. Per asse­gu­rar-me que a ella no li faltés res. Perquè, com més li dones, més vol.

Anar a com­prar, o a la farmàcia, i tor­nar a casa. A no fer res. Perquè, ja poden anar dient que “es reco­mana a les empre­ses pro­moure el tele­tre­ball”, ja! Quina mena de tele­tre­ball se suposa que hem de fer, els viat­jants de comerç!

I, és clar, al cap d’uns dies tan­cats a casa, tots dos, les coses van donar un tomb.

Perquè mai no havíem pas­sat tan­tes hores, junts.

Perquè ja no ens vèiem només unes hores al dia, en arri­bar de la feina i a l’hora dels àpats. De sopar, sobre­tot, perquè ben poques vega­des dinava a casa, jo.

Ens vèiem totes les hores del dia. I de la nit. De la nit, perquè, a mesura que els dies que passàvem tan­cats s’allar­ga­ven, em cos­tava més i més dor­mir. I s’han allar­gat tant, qui ho havia de pre­veure?, que ja ni sabem quants dies por­tem con­fi­nats!

I, quan no pots dor­mir, el que més et cal és com­pa­nyia. Algú que t’escolti. Algú amb qui par­lar.

I, per més estrany que pugui sem­blar, ella i jo, de par­lar, ben poc que parlàvem. Tot i que feia més de cinc anys que com­partíem casa, no parlàvem.

Per què m’ha de fer ver­go­nya reconèixer-ho? Que no passa el mateix a totes les cases?

De fet, ni tan sols se’ns havia acu­dit que poguéssim fer-ho. Si érem tan dife­rents, si ella no sor­tia mai de casa i jo no hi parava mai, si no teníem res a dir-nos, de què se suposa que hauríem de par­lar.

Ella tenia la seva feina, a casa. Jo, la meva, a fora. Ens vèiem una estona, la mínima impres­cin­di­ble, i au!, cadascú pel seu cos­tat.

Però al cap d’uns dies tan­cats les vint-i-qua­tre hores vam començar a par­lar. Bé, vam començar no. Vaig ser jo qui va començar. No crec que mai a ella se li hagués acu­dit pren­dre la ini­ci­a­tiva. Al cap­da­vall jo tam­poc no li feia cas, en arri­bar a casa. Pràcti­ca­ment ni me n’ado­nava, que hi era.

Amb els anys, i mira que és trist, dir-ho, ella s’havia con­ver­tit en un moble més, en un altre elec­tro­domèstic, que em feia ser­vei, que em per­me­tia que pogués men­jar, cada dia, i prou.

I per més cínic que pugui sem­blar dir-ho: a qui se li acut, per­dre el temps par­lant amb un moble o amb un elec­tro­domèstic?

Pot­ser per això, perquè jo l’havia igno­rada durant tant de temps, al començament, quan vaig començar a par­lar-li, ella es man­te­nia obs­ti­na­da­ment callada. Com si volgués fer-me pagar tant de temps de negli­gir-la. De no agrair-li el que feia per mi.

A mesura que el con­fi­na­ment s’allar­gava i no tenia ningú més amb qui par­lar, la neces­si­tat de comu­ni­car-se va poder més que la seva obs­ti­nació.

I va començar a res­pon­dre’m.

D’entrada, es limi­tava a dir-me sí o no. Però, fos perquè se li havia pas­sat la ràbia o per neces­si­tat, va anar dei­xant-se anar. I, al cap d’uns dies, ja xerràvem tots dos, ani­ma­da­ment.

Fins i tot ella més que jo. Ima­gino que és nor­mal: abans del con­fi­na­ment jo tenia molts cli­ents amb qui xer­rar; en canvi ella, a casa, amb qui havia pogut par­lar, tots aquells anys?

Parlàvem i parlàvem. Cada dia més. Com si ho haguéssim fet sem­pre. Com si fóssim com­panys insubs­tituïbles.

M’hi vaig acos­tu­mar. M’agra­dava. No m’ima­gi­nava que mai s’hagués d’aca­bar.

I tot d’una, des de fa uns dies, quants, tres?, qua­tre?, cinc?, com se suposa que puc por­tar-ne el compte!, va dei­xar de par­lar-me.

Per més que m’hi adreço, no em res­pon.

No em res­pon ni una sola paraula.

M’he des­es­pe­rat tant que fins i tot li he dema­nat perdó. Per abans. I per ara. Però no n’he tret res. S’obs­tina a no par­lar-ne.

No ho entenc, la veri­tat! No sé què he fet mala­ment. A què es deu que, d’un dia per l’altre ella hagi dei­xat de par­lar-me? Tan bé com ens enteníem, la nevera i jo.