Per un model 100% públic

Com hem rei­te­rat al llarg del lli­bre, l’actual model sani­tari a Cata­lu­nya té un impor­tant con­sens de totes les for­ces polítiques, excepte d’una, i de la majo­ria de sin­di­cats. I, més enllà d’això, per si no fos prou, hi ha dife­rents lob­bies, tant els que agru­pen les diver­ses empre­ses públi­ques i pri­va­des con­cer­ta­des pel Cat­Sa­lut, com les empre­ses far­macèuti­ques i les mútues pri­va­des, que són les prin­ci­pals bene­ficiàries d’aquest sis­tema.

Passa el mateix a la resta de ter­ri­to­ris dels Països Cata­lans. Al País Valencià, per exem­ple, els dar­rers anys s’ha recu­pe­rat la gestió de l’hos­pi­tal d’Alzira i, dar­re­ra­ment, ha posat en marxa el meca­nisme per recu­pe­rar també la gestió directa de l’hos­pi­tal de Dénia. Tan­ma­teix, això no suposa un canvi de model, ni tan sols un qüesti­o­na­ment, sim­ple­ment repre­sen­ten mesu­res que es pre­nen per fer front a la mala gestió d’una deter­mi­nada empresa, és a dir, la poma podrida d’un cis­tell.

Malau­ra­da­ment, l’aposta per recu­pe­rar els hos­pi­tals d’Alzira i Dénia cons­ti­tu­eix la política més impor­tant de la dar­rera dècada al con­junt dels Països Cata­lans, pel que fa a la reversió del model de coha­bi­tació publi­co­pri­vat. La trista rea­li­tat és que a la resta de ter­ri­to­ris es con­ti­nua tapant amb diners públics el dèficit econòmic estruc­tu­ral de dese­nes de cen­tres hos­pi­ta­la­ris.

Al llarg dels diver­sos capítols d’aquest lli­bre hem anat apun­tant, a vega­des implícita­ment i d’altres explícita­ment, quin és el model de sani­tat que res­pon als interes­sos de la majo­ria de la població. Es tracta d’un model que, efec­ti­va­ment, sigui 100% públic, que tren­qui amb la lògica hos­pi­ta­locèntrica i que garan­teixi la cober­tura de tots els ser­veis sani­ta­ris.

És a dir, un sis­tema sani­tari que sigui pro­pi­e­tat de l’admi­nis­tració pública com­pe­tent, la qual alhora presti direc­ta­ment el ser­vei, evi­tant inter­me­di­a­ris públics o pri­vats, i que no per­meti la uti­lit­zació dels seus equi­pa­ments i recur­sos per part d’empre­ses pri­va­des, com és el cas espe­ci­al­ment de les mútues, garan­tint així un ser­vei públic uni­ver­sal, equi­ta­tiu, tant per a les usuàries com per a les tre­ba­lla­do­res, i que garan­teixi uns estàndards de qua­li­tat.

Alhora, que l’objec­tiu del sis­tema sani­tari no sigui curar malalts, sinó vet­llar per la salut de la població. Per tant, més enllà de les polítiques públi­ques que cal poten­ciar per fer front als deter­mi­nants soci­als de la salut (habi­tatge, edu­cació, legis­lació labo­ral, nor­ma­tiva ambi­en­tal…), des de l’àmbit sani­tari cal com­ba­tre aquests DSS de la manera més efec­tiva pos­si­ble, a par­tir de l’atenció primària i de la política de salut pública.

En aquest sen­tit, per exem­ple, cal des­ta­car el caràcter estratègic de la medi­cina comu­nitària, ja no sols per rea­lit­zar una tasca d’edu­cació i pre­venció de la salut que actu­al­ment està mar­gi­nada dins del sis­tema sani­tari, sinó també com un ins­tru­ment que ser­veix, per si mateix, per arti­cu­lar les comu­ni­tats als bar­ris i pobles i gene­rar uns vin­cles soci­als d’iden­ti­tat col·lec­tiva i coo­pe­ració.

Però no ens podem cen­trar només en els hos­pi­tals i els cen­tres d’atenció primària, sinó que cal tei­xir una xarxa de cen­tres de salut que inclo­gui també els cen­tres soci­o­sa­ni­ta­ris, els cen­tres de salut men­tal, les residències de gent gran… Cal posar fi a aquesta frag­men­tació del sis­tema de cura de la nos­tra salut en dife­rents depar­ta­ments de l’admi­nis­tració i en múlti­ples pres­ta­dors de ser­veis. També cal tenir en compte tots aquells sec­tors de la sani­tat que ara mateix estan par­ci­al­ment o com­ple­ta­ment pri­va­tit­zats, com la indústria far­macèutica, l’odon­to­lo­gia, la psi­co­lo­gia, la nutrició, la fisi­o­teràpia… És a dir, garan­tir una cober­tura real de totes les neces­si­tats sanitàries de la població.

Hem d’insis­tir que si volem millo­rar la salut de la nos­tra població no és sufi­ci­ent aquesta esmena a la tota­li­tat del sis­tema sani­tari, sinó que cal plan­te­jar la qüestió par­tint del con­cepte ampli de la salut, és a dir, tenir en compte el con­junt de totes aque­lles polítiques públi­ques que hi tenen con­seqüències direc­tes.

Per tant, cal que totes aque­lles polítiques públi­ques de desen­vo­lu­pa­ment econòmic, ter­ri­to­rial, d’habi­tatge, d’ense­nya­ment i edu­cació, de cul­tura… és a dir, que totes les polítiques públi­ques i la legis­lació que regula l’àmbit social i pri­vat tin­guin en compte el con­cepte de salut, així com hau­rien de tenir en compte altres con­cep­tes com ara el gènere, la igual­tat social, la pro­tecció del medi ambi­ent… i la cons­trucció i l’arti­cu­lació social de la comu­ni­tat.

Òbvi­a­ment, aquest canvi de para­digma ni és pos­si­ble amb la cor­re­lació de for­ces polítiques i soci­als que pre­do­mina en les diver­ses ins­ti­tu­ci­ons públi­ques en què han esquar­te­rat els Països Cata­lans, ni és pos­si­ble dins d’un sis­tema de rela­ci­ons econòmiques i soci­als com aquest en què vivim. És impos­si­ble plan­te­jar una millora de la salut de la població men­tre cada dia es pro­du­ei­xen des­no­na­ments, men­tre hi ha infants que l’únic àpat que reben és el de l’escola, men­tre hi ha famílies que viuen sense tenir garan­tits els sub­mi­nis­tra­ments bàsics…

Tan­ma­teix, és impor­tant fixar aquest horitzó per tal que dins de les pos­si­bi­li­tats actu­als en cadas­cun dels ter­ri­to­ris, ja sigui des de les ins­ti­tu­ci­ons públi­ques, des dels cen­tres de tre­ball sani­ta­ris o des dels car­rers, puguem anar plan­te­jant mesu­res que ser­vei­xin per avançar en aquesta direcció. Sense per­dre de vista, per des­comp­tat, quin és l’objec­tiu final: un sis­tema sani­tari públic 100% de pro­pi­e­tat i de gestió públi­ques, con­tro­lat públi­ca­ment i democràtica­ment, que aten­gui les neces­si­tats del ter­ri­tori i la ciu­ta­da­nia, i que tin­gui la par­ti­ci­pació de les tres potes que cons­ti­tu­ei­xen el sis­tema: l’admi­nis­tració, les pro­fes­si­o­nals i les usuàries.

Per sort, en altres llocs del pla­neta, tal com ens explica Car­les Mun­ta­ner en l’epíleg d’aquest lli­bre, podem tro­bar dife­rents models sani­ta­ris que demos­tren que això és pos­si­ble. I que, per tant, podem negar aque­lla pro­clama thatc­he­ri­ana dels acòlits del model sani­tari català segons la qual “no hi ha alter­na­tiva”. Com a exem­ples para­digmàtics, hi ha els models veneçolà i cubà, però també el del Canadà, on, sense ser un estat que qüesti­oni el model capi­ta­lista, està pro­hi­bida la sani­tat pri­vada.

No tenim prou espai aquí per poder ana­lit­zar en pro­fun­di­tat aquests altres models, que, sense fer-ne calc i còpia, ens poden apor­tar molts ele­ments no sols d’anàlisi sinó de praxi per trans­for­mar els diver­sos sis­te­mes sani­ta­ris dels Països Cata­lans cap a un model que tin­gui en compte el que aca­bem de defi­nir. Però sí que és impor­tant, com a mínim, fer-ho cons­tar, i insis­tir-hi: hi ha models sani­ta­ris i de salut via­bles i alter­na­tius que per­me­ten que la ciu­ta­da­nia tin­gui un tracte igua­li­tari i aug­menti el seu nivell de salut.

Una altra qüestió que cal tenir en compte, cen­trant-nos en les par­ti­cu­la­ri­tats de casa nos­tra, és la importància estratègica de la salut i el sis­tema sani­tari com un ele­ment fona­men­tal en el procés de cons­trucció naci­o­nal i d’inde­pendència. Igual que passa amb la resta de polítiques públi­ques, com ja hem vist a l’inici del capítol 3, els Països Cata­lans no tenen un model propi de sis­tema sani­tari, sinó que n’hi ha un per als ter­ri­to­ris més sep­ten­tri­o­nals i un altre per a la resta del ter­ri­tori. Això cons­ti­tu­eix, ni més ni menys, un fac­tor més a tenir en compte en aquest procés de cons­trucció naci­o­nal, el qual es podria resol­dre de mane­res molt dife­rents.

Encara més: el sis­tema sani­tari públic i la resta de ser­veis públics esde­ve­nen un ele­ment clau en el procés d’inde­pendència (ente­nent com a tal la sobi­ra­nia econòmica, política, social…) que estem pro­ta­go­nit­zant. En aquest sen­tit, la demos­tració que en una futura República cata­lana el model de salut i sani­tat propi repre­sen­ta­ria una millora en la qua­li­tat de salut i de l’assistència sanitària de la població esdevé un ele­ment essen­cial per cons­truir majo­ries soci­als que la pro­pug­nin com a superació del model regi­o­na­lista actual.

Tan­ma­teix, i malau­ra­da­ment, si això no va acom­pa­nyat de rea­li­tats, sinó que es redu­eix a un dis­curs buit, a fum, a la con­signa que “amb la República lli­ga­rem els gos­sos amb llon­ga­nis­ses”…, men­tre els líders polítics que han de rea­lit­zar aquest pro­jecte col·lec­tiu són els prin­ci­pals defen­sors a ultrança del model sani­tari actual, allò que hau­ria de ser un ele­ment estratègic per avançar, esdevé una enèsima demos­tració que el que es pretén cons­truir, en rea­li­tat, no és res més que una con­tinuïtat del que ja tenim dins de les estruc­tu­res esta­tals actu­als. Malau­ra­da­ment, deter­mi­na­des orga­nit­za­ci­ons soci­als i par­tits polítics han seguit aquesta estratègia errònia, que, en lloc de sumar, resta. És impres­cin­di­ble, dins del marc d’aquest procés, plan­te­jar la neces­si­tat de cons­truir una sobi­ra­nia sanitària.

Per tant, doncs, par­tint de la situ­ació actual, no sols dels dife­rents models sani­ta­ris que tenim als Països Cata­lans i la mul­ti­pli­ci­tat dels seus sis­te­mes, sinó també tenint en compte les con­di­ci­ons estruc­tu­rals a escala social, econòmica i política, i les neces­si­tats que tot ple­gat genera en la ciu­ta­da­nia, cal esta­blir unes bases d’aquest model de salut i sani­tari català, que per­meti fixar aquest horitzó que abans men­cionàvem, per començar a traçar un camí que ens per­meti avançar.

En aquest sen­tit, el pri­mer que cal fer, i aquest modest lli­bre ho intenta, tot i les impor­tants limi­ta­ci­ons, és tren­car amb l’opa­ci­tat i la poca trans­parència dels actu­als models sani­ta­ris, per tal que la ciu­ta­da­nia, i fins i tot les pro­fes­si­o­nals, que molts cops en són les pri­me­res i prin­ci­pals des­co­nei­xe­do­res, tin­gui la infor­mació necessària per enten­dre els seus actu­als models d’orga­nit­zació i fun­ci­o­na­ment del sis­tema sani­tari.

L’opa­ci­tat és un ele­ment clau per a la legi­ti­mació social d’aquests models, ja que amaga públi­ca­ment, tot i que vagi en con­tra de la llei, mol­tes de les qüesti­ons que hem expo­sat en aques­tes pàgines.

Una altra qüestió cen­tral és que, par­tint ja no sols de la coha­bi­tació publi­co­pri­vada, sinó també de la frag­men­tació del mateix sec­tor públic, cal avançar cap a un procés d’uni­fi­cació de tot el sis­tema sota con­trol i gestió direc­tes de l’admi­nis­tració que en té la com­petència. En aquest sen­tit, al començament d’aquest capítol ja hem comen­tat el cas de l’hos­pi­tal d’Alzira i del de Dénia. També hi podríem afe­gir a Cata­lu­nya els casos de Reus i Berga.

Tan­ma­teix, aquests pro­ces­sos, com ja hem dit, no res­po­nen a una estratègia defi­nida d’avançar cap a la uni­fi­cació del sis­tema, sinó que són una política de pedaços per inten­tar resol­dre l’equi­li­bri del sis­tema sani­tari que es veu con­di­ci­o­nat per les empre­ses o ens amb més dèficit. A més, en mol­tes oca­si­ons, la solució a aquesta situ­ació no és inte­grar aquests cen­tres a l’òrgan de gestió de l’admi­nis­tració pública cor­res­po­nent, sinó crear noves estruc­tu­res empre­sa­ri­als paral·leles, però el risc econòmic sí que cor­res­pon final­ment al sec­tor públic.

Així doncs, cal inten­tar can­viar aquesta política de pedaços per una estratègia cons­ci­ent que per­meti avançar cap a un model únic sani­tari, en el qual les tre­ba­lla­do­res tin­guin les matei­xes con­di­ci­ons labo­rals i les usuàries, el mateix tracte. Això es pot fer de manera gra­dual i començant per aquells cen­tres on sigui més fàcil recu­pe­rar el con­trol i la gestió pública directa. Per exem­ple, podríem començar pels que actu­al­ment estan en règim de con­cessió, per part de l’admi­nis­tració cor­res­po­nent, a una empresa pública o pri­vada, però que a mesura que van pas­sant els anys els van cadu­cant els con­trac­tes de con­cessió de la gestió. Tenint en compte que els equi­pa­ments ja són pro­pi­e­tat de l’admi­nis­tració cor­res­po­nent i que gai­rebé la tota­li­tat de les des­pe­ses d’aquests cen­tres es cobreix amb finançament públic, l’impacte econòmic que supo­sa­ria la recu­pe­ració de la gestió per a les arques públi­ques seria menor.

Només forçant aquesta estratègia des del sec­tor pro­fes­si­o­nal, des del con­junt de les usuàries i des d’aquells sin­di­cats i par­tits polítics que ho com­par­tei­xin, es podria recu­pe­rar el con­trol de cen­te­nars d’hos­pi­tals, cen­tres d’atenció primària, cen­tres soci­o­sa­ni­ta­ris i residències de gent gran que s’han anat exter­na­lit­zant després d’haver estat cons­truïts amb diners públics, al llarg de les tres dar­re­res dècades.