Honor al treballador desconegut

Porto des de fa temps a la cartera aquest carnet de la Confederació Nacional del Treball (CNT), concretament un carnet professional de figurants cinematogràfics o extres, emès a Barcelona el 17 d’abril del 1978. El vaig trobar a l’interior d’un llibre vell que vaig comprar fa temps al mercat de segona mà que s’instal·la cada diumenge a la plaça Catalunya i/o l’avinguda Sant Francesc de Girona. M’agradaria poder dir que era La conquesta del pa, de Kropotkin, o qualsevol altre clàssic anarquista, però crec recordar que era un llibre infantil, per a la meva filla Clara. Ara, porto sempre a sobre el carnet de la Secció Figuració del Sindicat d’Espectacles Públics com una espècie d’amulet, però sobretot com un recordatori dels meus orígens proletaris: el meu pare [Ramón], nascut en un petit poble aragonès, va decidir canviar el seu destí camperol per traslladar-se amb la meva mare [Fina, costurera] a final dels anys cinquanta a Barcelona, on va treballar molts anys com a obrer de la Numax, l’empresa immortalitzada per Joaquim Jordà a la pel·lícula documental Numax presenta... (1980), que per iniciativa de l’assemblea de treballadors va reflectir la seva experiència de col·lectivització. Diria que no està gaire de moda sentir orgull de classe obrera. Jo el sento, profundament, sobretot quan arriba el Primer de Maig, la gran festa dels treballadors i treballadores arreu del món... o simplement l’inici d’un pont de quatre dies. Qüestió de prioritats.

Tornant al carnet cenetista, he intentat esbrinar qui era Gerónimo, el seu titular. He esborrat a la foto els seus cognoms i el seu DNI per preservar la seva intimitat en aquests temps de tanta confidencialitat de dades en què les nostres dades van i vénen de servidor en servidor d’internet.

No he trobat res sobre Gerónimo a internet, on diuen que s’hi troba absolutament tot. No és cert. Fins i tot el vaig buscar a IMDb, la gran base de dades cinematogràfiques. Ja sé que, com a figurant o extra, era difícil que el trobés, però em va encoratjar el fet d’haver-hi trobat l’argentina Violeta Montenegro, una ballarina argentina que va actuar en els anys setanta a diferents locals de la Costa Brava, i que apareix al mig de l’extens repartiment de la Cleopatra de Mankiewicz, pel fet de sortir ballant en alguna escena, probablement durant uns segons. I allà hi era, a IMDb, compartint pàgina amb la faraona Elizabeth Taylor, com si la convivència entre classes fos possible. Parlant de faraons, si se’m permet la llicència, mai no he entès perquè en els llibres d’història es diu que aquell faraó va fer una piràmide o aquest rei, una catedral, quan objectivament ells no hi van posar ni una sola pedra. Continuo pensant el mateix dels nostres actuals mandataris, després d’haver assistit a nombroses rodes de premsa en què molts han anunciat, ben cofois, que han fet tantes i tantes coses. Com a molt, hi han posat els diners, que a més són els nostres diners.

Torno a Gerónimo: m’agrada especialment que es digui així, com el líder apatxe que va lluitar contra mexicans i texans per defensar les terres del seu poble. En el meu imaginari, sense saber-ne res de res, he construït amb la seva imatge el meu propi monument virtual al treballador desconegut, com els mausoleus en honor al soldat desconegut que, en realitat, són pura hipocresia dels governants que, des de temps immemorials, han enviat els nostres ancestres pàries a morir a tants camps de batalla per defensar la pàtria, diuen, quan en realitat la pàtria la tenen ells ben protegida a les seves butxaques. El soldat desconegut ho és perquè, en realitat, els soldats no els importen en absolut a aquells que els envien en massa a morir.

No he tingut mai carnet de la CNT –en realitat, de cap sindicat o partit: els carnets em fa esgarrifança, si no són de biblioteca pública–, però sempre he sentit simpatia pel sindicat anarcosindicalista, secció peninsular de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT): per la històrica, que va ser tan decisiva abans i durant la guerra a Catalunya, amb llums i ombres; per la de l’exili, que va quedar progressivament arraconada pel pes creixent del Partit Comunista en plena Guerra Freda; per la de la transició, que va tenir la seva última gran oportunitat a les Jornades Llibertàries de Barcelona (1977) i va anar en caiguda lliure arran de l’incendi provocat a la sala de festes Scala de Barcelona (1978), atribuït per la policia a militants cenetistes, i de les primeres eleccions sindicals en democràcia (1979), a les quals no va voler participar per la seva vocació abstencionista. En els anys vuitanta, jo, encara adolescent i rebel, veia en aquella CNT crepuscular una altra via d’expressió per manifestar la meva petita rebel·lió personal contra el món en general, a través d’un anarquisme naïf que combinava Durruti i Puig Antich, els Sex Pistols, Makoki i altres referents del punk i l’underground. Tot es resumia en una frase que va titular, anys després, un llibre del gran fotògraf i amic Xavier Mercadé: Odio obedecer.

Recordo aquells Primers de Maig dels anys vuitanta, els mítings cenetistes a les Cotxeres de Sants, encara amb una enèrgica Frederica Montseny llançant proclames contra el pactisme i a favor de la revolució pendent. Després sortíem en manifestació per Creu Coberta fins al centre de Barcelona: hi havia vells anarquistes que havien fet la guerra i joves àcrates que portaven un món nou en els seus cors, citant la frase que no se sap si alguna vegada va dir Durruti. Potser entre ells hi havia un tal Gerónimo. Jo, per si de cas, li guardo el seu carnet. Si algú el coneix, que li faci saber.