La poesia de Ventura Ametller

Fa quasi un any, el maig de 2024 segons el colofó, 1984 va editar la Poesia completa de Ventura Ametller (1933-2008) en dos volums d’un total de 1.682 pàgines, per ordre cronològic d’escriptura i recollint obra inèdita quasi en la totalitat. En la procel·losa història de la literatura no és rar que un gran poeta mori sense haver vist l’obra publicada, un fet potser trist, en algun cas dramàtic; en gairebé tots, injust. Coneixem Ventura Ametller pel díptic Summa Kaòtica i Resta Kaòtica, la primera peça en dues edicions de 1986 a càrrec de Laia i el 2006 de Cossetània, i en l’última referència la segona. S’anuncia una tercera edició per un futur no gaire llunyà.

La present Poesia completa va precedida d’Invocacions, un pròleg de Carles Duarte i Jaume C. Pons Alorda d’indubtable utilitat com a guia d’aquest monument literari per als qui no coneguin gaire ni gens la vida i peripècia del poeta, i útil també per a qui ja en tingui l’afecte per obres anteriors, les novel·les abans esmentades i per altres, sobretot per un assaig referenciat sovint, Teoria general de l’universalisme. El pròleg té les virtuts esperades i mereix tota l’atenció, però no deixa de ser un mapa de mínims d’un territori d’una mesura i una complexitat que el deixa fora de l’abast d’un text de set planes; aquest cronista quedarà més enrere amb les línies presents.

Espriu, Vinyoli, Perucho, Palau Fabre i el curt etcètera referenciat relata poetes de gran altura, però el cas Ametller posa en evidència la mesura de les lletres catalanes. Si en són aquests pròcers els referents obliga a pensar si no cal mirar un terreny més extens. Ventura Ametller és un Dalí que va pintar amb paraules, es diu, un Joyce empordanès, un explorador expressiu, adalil de l’heterodòxia occidental. Pel propòsit, pels referents, per la forma, es presenta més pròxim d’altres noms. Edgar Poe, no només per la poesia, també per un text tan sacsejador de la filosofia i la ciència com Eureka; Dante, Baudelaire, Apollinaire, Klemperer, Doderer, Pynchon, Foster Wallace. En poesia és difícil inventar formes; les novetats són on cadascú les adopta al que ell i només ell vol dir. Així hi trobem sonets, formes romançades, traços no cenyits mètricament on s’exploren conceptes absoluts escrits amb majúscula –què emeten les majúscules en la poesia? Cridar? Adquirir pes? Envestir una cotilla reductora? Tot això, i més.

Voldria fer esment de molts fragments. N’hi haurà prou amb Terra, el poema inicial: Pits feréstecs; malucs/ de roca-espuma; mar de terra i mar/ de mar; generatriu de quecs i muts/ i de mules d’abast. /(…)/T’he volgut lliure i ampla/ –garlanda de vaixells en el teu mar–/ però et veig pobra i bruta, mig bagassa,/ llepant els peus que t’han sollat.

L’estació següent és l’exegesi de l’obra de Ventura Ametller, un viatge abrupte per l’escassedat de referències. Se’n sap del seu tracte amb Espriu, amb Pla, amb Valerià Pujol, i en l’actualitat és objecte d’atenció d’alguna gent de lletres, mal que els recalcitrants edificadors de cànons i rànquings del mainstream literari continuen sense prestar-li la cura deguda. Més enllà de circumstàncies personals, l’edifici literari de Ventura Ametller no deixa d’estar situat en un territori obscur.

Aquest cronista no ha volgut començar aquestes línies amb una escomesa querulant. En un país pautat per un bàrbar principi confrontador –l’exemple emblemàtic, “Visca Macià! Mori Cambó!”–, no sembla edificant equilibrar un panegíric amb blasmes a tercers. Ara bé, els fets no es poden ni s’han d’ignorar. La desproporció entre la vàlua de Ventura Ametller i la presència mediàtica i consideració acadèmica atorgades és indecent, i encara ho agreuja el fet de no ser un cas únic, perquè n’hi ha uns quants. Que un dels narradors de ficció més consistents de l’actualitat, Julià de Jòdar, no estigui traduït més enllà de dos llibres en edicions desaparegudes en combat fa anys no és menys indecent, i no sé si no en seria encara menys si no fos per la ingent quantitat d’irrellevants merdetes sortides de catalanes clepses traduïdes cada any amb el beneplàcit i fins i tot l’impuls dels qui tenen recursos i poder. De destinataris del menyspreu i la misèria institucionals, aquest cronista en té algun cas en la pròpia família.

Deixem, doncs, els greuges, i quedem-nos amb els goigs. Avui, el d’aquesta Poesia completa mereixedora de tota la consideració.