“He fet memòria emocional, més que històrica o política”

Per diverses raons. N’hi ha de més personals. Soc molt casolana, m’agrada tot el que té a veure amb la família, amb la casa i els seus espais. També té a veure amb els cineastes que més m’han influenciat, com Ozu, les seves pel·lícules són molt d’interior, dels espais de la casa que es comparteixen. I potser el motiu més important és que d’una història no m’interessen tant els fets en sí, sinó les emocions que provoquen certs fets. Llavors, per entrar en aquest món més íntim, indagar en l’ànima humana i les contradiccions del nostre dia a dia, estar a l’interior, i especialment a les habitacions, permet acostar-se més als personatges, a les seves fragilitats. A fora, per més naturals que siguem, sempre ens posem certs vestits, ens protegim de la intempèrie. En canvi, dins de la casa ens ho traiem, i m’agrada posar-hi el focus. El cinema em permet acompanyar les persones en aquests llocs íntims. M’interessa la vulnerabilitat d’estar sol davant les teves emocions i inquietuds.

No la coneixia, però sí que coneixia altres treballs de Chirbes. Em va arribar a través del productor. No s’havia adaptat mai abans una novel·la de Chirbes a la pantalla gran. Aquesta novel·la, La buena letra, crec que va ser una de les seves més personals, li va costar molt escriure-la, li feia plorar. Ell explica al seu diari que cada vegada que la reescrivia no podia parar de plorar. Tenia el desig que es pogués convertir en una pel·lícula i l’hi va explicar al productor. El productor me’n va encarregar l’adaptació perquè pensava que hi havia alguna cosa en comú entre l’univers de Chirbes i el meu.

Quan vaig llegir la novel·la, vaig descobrir la mirada tan lúcida que té Chirbes sobre aquest període concret, expressada a través d’una veu narrativa molt esmolada, punyent i també molt emocional. La novel·la està narrada des del personatge de l’Anna quan té 80 anys. Ella escriu una carta al seu fill per parlar-li de la història familiar, perquè aquesta generació més jove no oblidi el que va passar. És una novel·la escrita com una lluita per la memòria, contra la desmemòria. La novel·la està plena de ràbia pel que va passar en aquest país, però sobretot em va deixar una sensació de molta tristesa, de molta desolació. Em va fer pensar que no vaig tenir l’oportunitat de preguntar als meus avis, però sobretot a les meves àvies, com van viure la postguerra a l’interior de les seves cases, enginyant-se-les perquè els pocs recursos que hi havia fossin suficients per donar menjar a la família; com se sentien als matins quan s’aixecaven, i a les nits quan anaven a dormir, havent de curar les ferides que la guerra havia deixat dins les famílies. Va ser entrar gairebé al cap i al cor d’aquella generació, i en abordar aquest projecte he fet una mica de memòria emocional, més que memòria històrica o política, que també n’he fet. I això m’ho permetia la novel·la.

Això és una idea que es desprèn d’un llibre de Carmen Martín Gaite que es diu Usos amorosos de la posguerra española. El que ella deia és que tant les dones del bàndol republicà com les del bàndol falangista van perdre, en el sentit que totes van haver de complir el mateix rol que se’ls va imposar, el de la dona que és l’àngel de la llar. Evidentment, les dones del bàndol dels vençuts ho van tenir molt més dur perquè, a més, patien la misèria i una condició de classe sense gairebé esperances de prosperar. Però sí que va existir aquest model de dona, molt influït per una mentalitat religiosa, i la seva influència va ser molt llarga perquè la dictadura va durar molts anys. Si pensem com podria haver estat la dona educada durant la República, en contraposició a la dona que va promoure la dictadura, ens adonem de com de diferents seríem les dones d’ara, perquè la nostra herència hauria estat una altra.

Sí, hi ha alguna cosa d’al·legòric en els gestos d’aquesta Ana bondadosa i sacrificada, que pensa que està al servei dels altres i gairebé no dona importància al que li passa a ella. El motor del personatge és que, després d’una guerra, no es pot permetre generar cap mena de conflicte perquè no vol prolongar aquesta guerra a l’interior de casa, i això passa per sacrificar-se per l’altre. Hi havia una cosa molt potent a la novel·la de Chirbes sobre la pregunta de si el sacrifici val la pena, si serveix per a alguna cosa. Crec que hem heretat la cultura del sacrifici, també ve d’aquella idea del franquisme segons la qual una part de la societat es mereixia aquest sacrifici com a càstig, com a represàlia. Tot això està representat en els gestos d’una dona que calla i constantment fa coses per als altres. Mentre els homes estan derrotats, sense poder-se aixecar, ella és allà, sostenint-ho tot, sent el pilar, perquè si ella deixa de fer-ho, tot s’ensorra. En el cas concret de la pel·lícula, vam voler traslladar aquesta pregunta sobre el sacrifici al silenci. Perquè si ens preguntem si el sacrifici val la pena, sovint la resposta és que sempre hi ha algú que se n’aprofita. Però hi ha alguna cosa dels gestos bondadosos que em sembla interessant reivindicar, sobretot en el moment actual; tant de bo la bondat fos un valor en alça. Una bondat des de la intel·ligència, des de la decisió, no des de la imposició d’un sacrifici. Però volíem traslladar la pregunta del sacrifici al silenci. Crec que l’Anna, al final de la pel·lícula, si fa balanç de tot el que ha fet i callat durant aquest temps, pot penedir-se d’aquest silenci, perquè el silenci no l’ha portada a un lloc millor, només ha fet més profunda la ferida.

Sí, això ja hi era a la novel·la: la idea de com aquest personatge, l’Antonio, interioritza la derrota i un cert determinisme en pensar que és el germà, és a dir, els altres, qui es mereixen una vida millor. I en aquest sentit, encarnava una cosa que em sembla molt dura: quan penses que no et mereixes una vida millor, desconfies fins i tot de la pròpia felicitat, penses que qualsevol bri de felicitat és immerescut. Això és potser el més dur d’encarnar una derrota. I estava molt present en el personatge del Roger. Això té a veure també amb el fet que, dins d’aquest entorn familiar, el germà petit és qui ha pogut estudiar i qui, d’alguna manera, es projecta com l’esperança de la família per tirar endavant. I hi ha aquesta vergonya de ser analfabet [per part de l’Antonio], que connecta amb el sentiment d’inferioritat que pot tenir l’Ana, que s’avergonyeix de la seva pròpia cal·ligrafia. De vegades, estar a un cert costat de la cultura o de la classe social pot fer sentir a determinades persones que no es mereixen res millor. En realitat, hauríem d’eliminar aquest determinisme de l’equació, tot i que crec que és difícil en un context així. Hi havia una voluntat de dignificar aquests personatges.

Sí, aquestes possibles coincidències o maneres d’abordar el cinema potser tenen a veure amb alguna cosa més generacional. Potser hi ha un gust compartit per determinats cinemes que ens poden inspirar. Crec que, encara que hi hagi coses comuns, les nostres cinematografies són també molt diferents i singulars entre si. No hi penso gaire, perquè entendre aquestes coincidències potser és més la teva feina. Nosaltres, sobretot, compartim la manera de fer les pel·lícules, que és el que ens preocupa, com ara els sistemes de producció i el nostre rol com a directores, com volem fer cinema. Aquest és el debat que més compartim entre nosaltres. No hi ha un programa darrere, ni una reivindicació; simplement és posar el focus en allò que ens interessa. Potser el fet que abans no hi hagués tantes dones fent cinema feia que certes zones d’interès no es representessin tant a la pantalla.