TEatre
El pèndol de Pinter oscil·la al Lliure
Ivan Benet dirigeix ‘Una mena d’Alaska’, un viatge en el qual la protagonista viu 29 anys adormida
Andrés Corchero il·lustra les ànimes que transiten en aquest entorn enigmàtic
El director Ivan Benet localitza el teatre de Harold Pinter entre la veritat i el somni, entre el realisme i el teatre de l’absurd: “oscil·la com un pèndol”. Deborah (Mireia Aixalà) es desperta després de 29 anys de letargia. En aquest somni paralitzant ha passat la seva joventut. Aquesta versió d’Una mena d’Alaska incorpora la música en directe i el moviment d’Andrés Corchero que interpreta les ànimes que deambulen. Aida Oset toca el piano; és la germana (Pauline) que cuida la protagonista i que també ha malbaratat la seva vida en la cura. El doctor Hornby (Carles Martínez), que prova de racionalitzar la malaltia neurològica, s’endinsa en una aventura “com qui entra en un continent desconegut”. Una mena d’Alaska s’estrena demà i es podrà veure fins a l’1 de juny a l’Espai Lliure.
Benet, que va autodirigir-se al monòleg Informe per a una acadèmia, de Kafka, ha perseguit el projecte de Pinter durant 11 anys. Des de la primera lectura, va imaginar-se Andrés Corchero incorporant el moviment que Deborah no pot realitzar durant prop de tres dècades. Avui, aquesta malaltia neuronal es combat que evita la inflamació d’una part del cervell, que limita el moviment: les persones es quedaven clavades, com segrestades, en el seu propi cos, des del que continuaven pensant.
Tot i que aquest passatge sembla que il·lustri uns quadres foscos i desesperants, Pinter juga amb l’absurd i l’humor per desdramatitzar una situació, avui impossible d’empatitzar-hi. Per això, Aixalà, considera que no té referents en els que fixar-s’hi. En tot cas, trasllada el seu cas a una persona, sense cap malaltia, però que, de sobte es mira al mirall i s’adona que ja no té els 16 ideals, sinó que està a punt d’arribar a la dècada dels 50. Així, de cop.
Corchero està molt satisfet de sumar-se a un projecte que li ha permès indagar sobre Oliver Sacks, un personatge que va descobrir fa més 20 anys. De fet, arran d’aquell personatge va construir la coreografia Rara avis, a partir del moviment inconscient, espontani i descontrolat que posseeixen els afectats per un tic nerviós conegut popularment pel mal de San Vito. Per al ballarí, no es tracta d’imitar-lo, sinó de procurar entendre’l. Com a ballarí, les condicions diferents de les persones que pateixen dificultats motores, respectant-los sempre.
La música d’Aida Oset, que interpreta en directe al piano, entra al quadre de manera orgànica, com una fórmula que utilitza la cuidadora per a la seva germana, com si fos un exercici de musicoteràpia. Damien Bazin, en canvi, ha compost una partitura electrònica, que simula l’interior del cervell de la protagonista.
En tot cas, el teatre obscur de Pinter (“jo penso que col il·luminar no pas enfosquir; no dona respostes, no para de formular preguntes”, comenta Martínez) convida que cada espectador faci una aproximació diferent de l’escena. Benet el va atrapar la primera referència pinteriana que li va fer un dels actors catalans cops ha interpretat Pinter: “la seva obra és com un llac calmat; tot està a sota, al subtext.” A Una mena d’Alaska els temes es van juxtaposant: el pas del temps, la memòria, la cura i el moviment.