De Niro, contra l’autoritarisme de Trump

Després d’una ovació immensa, aplaudint drets tots els assistents a la cerimònia inaugural de la 78a edició del Festival de Canes, celebrada dimarts a la nit, Robert de Niro va convertir el seu discurs de recepció de la Palma d’Or honorífica en un manifest polític a favor de la democràcia, que considera especialment amenaçada al seu país, i en contra de l’autoritarisme, que reprimeix la llibertat d’expressió i artística: “L’art és una recerca de la llibertat i per això molesta els autòcrates i els feixistes.” L’actor nord-americà, que va recollir el premi de mans del seu amic Leonardo di Caprio, no va nomenar Donald Trump, però va quedar clar que, com ha fet en altres ocasions, denunciava les seves polítiques. I és així que va referir-se amb indignació al projecte anunciat per Trump d’augmentar notablement les taxes per a la distribució dels films estrangers als EUA: “És un atac directe contra la creació artística. L’art és inclusiu i ens uneix. Per això hi ha qui vol evitar que circuli lliurement.” L’intèrpret de tantes pel·lícules fonamentals del cinema nord-americà, des de fa més de cinc dècades, va convidar a l’acció: “No pas amb violència, però hem de resistir amb passió i determinació.”

Uns minuts abans, Juliette Binoche, presidenta del jurat de la secció oficial, va vindicar la importància de l’art (al qual a vegades el cinema aporta alguna cosa) al món considerant que encara més en un moment en què és un caos i un horror: “Els dimonis de les nostres barbàries no ens deixen respirar.” L’actriu francesa va començar recordant el 7 d’octubre del 2023, en què es va produir una matança de civils israelians, i els “ostatges, tots els ostatges, els presoners, els ofegats que moren amb un terrible sentiment d’abandó i d’indiferència”. Al final, havent-se referit també a la guerra d’Ucraïna, Binoche va tenir un pensament per la fotoperiodista israeliana Fatima Hassouna, víctima mortal d’un bombardeig de l’exèrcit israelià a mitjan abril: “Avui ella hauria der ser aquí”, fent al·lusió al fet que Hassouna protagonitza el documental Put your soul on your hand and walk (posa l’ànima a la mà i camina), que, dirigit per la iraniana Sepideh Farsi, es projectarà a Canes dins la secció paral·lela al festival programada per l’Associació de Cinema Independent (Acid).

Aquest discurs potser va ser la resposta retardada de Binoche a una pregunta que se li va plantejar hores abans en la roda de premsa amb el jurat: per què no va signar un manifest, publicat al diari Liberation un dia abans de l’obertura del Festival de Canes, en què 383 personalitats internacionals del cinema denuncien el silenci del món de la cultura davant el genocidi dels palestins perpetrat a Gaza per l’Estat d’Israel?

Això quan, a més, s’havia anunciat que ella seria una de les signants. Un silenci tens es va crear en aquell moment: l’actriu es va negar a respondre a la pregunta després de dir que se sabria més tard. La resposta, doncs, seria que no va signar-ho perquè el “Mal és a les dues parts” i cadascuna té les seves víctimes? Com pot suposar-se, Binoche no va convèncer tothom en referir-se “només” a la mort d’una palestina: una fotoperiodista que, precisament, va voler testimoniar els danys que els atacs israelians causen a la població civil de Gaza.

La cerimònia va dedicar-se a la memòria Émilie Dequenne, morta fa pocs dies amb només 44 anys. El festival va voler recordar l’actriu belga, que, quan tenia 18 anys, va guanyar-hi el premi a la millor interpretació femenina amb Rosetta (1999), pel·lícula dels germans Dardenne (que en aquesta edició tornaran a concursar en la secció oficial) en què encarna amb una gran veritat una jove que intenta sobreviure com pot. Canes també va homenatjar un altre mort recent, el gran David Lynch, projectant imatges de les seves pel·lícules, moltes de les quals presentades en el festival.

L’actor còmic Laurent Laffite va presentar la cerimònia, però el més gran showman de la nit va ser Quentin Tarantino, encarregat de declarar oficialment inaugurada l’edició: ho va fer a crits, fent tota mena de ganyotes i contorsions corporals. Com en els darrers anys, el film d’obertura va ser una producció francesa: Partir un jour, primer llargmetratge d’Amélie Bonnin. Protagonitzada per la cantant Juliette Armenet, és una comèdia musical intranscendent, però simpàtica, que juga amb cançons populars franceses canviant-ne la lletra. L’argument és simple. Una xef famosa retorna uns dies al seu poble per ajudar en el funcionament del restaurant dels seus pares. Retroba amics i un antic amor que fa que entri en crisi la seva relació amb l’home amb qui regenta un restaurant a París.

Ahir es va inaugurar la Quinzena de Cineastes, alternativa al festival oficial, amb l’entrega a Todd Haynes d’un altre premi honorífic, la Carrossa d’Or, que concedeix la Société des Réalisatrices et Réalisateurs de Films. El director nord-americà, un dels grans artífexs de l’anomenat “cinema queer”, va mantenir una conversa amb membres d’aquesta societat després de la projecció d’una de les seves pel·lícules més emblemàtiques, I’m not there, inspirada en la vida i les cançons de Bob Dylan amb la idea de reflectir-ne les seves múltiples personalitats. Una de les intèrprets del mític cantant poeta és Cate Blanchett, protagonista d’una altra obra major de Haynes, Carol, que, segons uns quants i quantes, hauria d’haver guanyat la Palma d’Or just fa 10 anys.