Embolicat amb la bogeria dels EUA

Pot semblar estrany, però arribarà un moment en què els cronistes i crítics de la “premsa petita” potser parlarem més del fet que no hem pogut accedir a les projeccions d’unes quantes pel·lícules (a les 7 del matí s’obre la bitlleteria online i al cap d’un minut la majoria de sessions estan exhaurides) que d’aquelles que hem vist. Una de tantes que, com molts d’altres, no he vist és The Chronology of Water, amb la qual, diuen els afortunats que van poder entrar a les dues projeccions a la secció Un certain regard, l’actriu Kristen Stewart ha debutat d’una manera brillant en la direcció adaptant les doloroses memòries de Lidia Yuknavitcha. Parlaré, en tot cas, del que he pogut veure recentment a la secció oficial competitiva. Amb Hereditary i encara més amb Midsommar, pel·lícules amb les quals va assumir el llegat del cinema de terror amb suspens psicològic donant-li una volta personal, el director nord-americà Ari Aster va adquirir un cert prestigi que va malbaratar una mica i força amb Beau is Afraid, una mena de tragicomèdia negra descontrolada protagonitzada per un paranoic interpretat per Joaquin Phoenix en la seva línia habitual. Tot i així, Eddington, títol corresponent al d’un poble imaginari situat a l’estat de Nou Mèxic, era un dels films a concurs més esperats. Tanmateix, potser serà una de les grans decepcions del festival. De fet, la decepció ja s’ha produït, almenys en la projecció oficial per a la premsa, encara que hi va haver alguna rialla com a reacció a la comicitat sinistra, tendent a l’excés sense trobar mai el registre just, amb la qual Aster aborda la bogeria que sembla campar als Estats Units. Una bogeria que, en tot cas, fa que triomfi més que mai el capitalisme sense cap mena de moral, s’imposi la mentida i es propagui la violència, sobretot racista.

El protagonista d’Eddington és un xèrif que també interpreta Joaquin Phoenix, un actor que, com si els directors es dobleguessin al seu talent suposadament incontestable, sembla demanar fer-se omnipresent a les imatges, de manera que ni una actriu tan estel·lar com Emma Stone troba espai i durada en aquesta pel·lícula ambientada en els temps de la pandèmia del coronavirus. El xèrif no du mascareta i vindica la seva llibertat per no posar-se-la amb el pretext que és asmàtic. D’aquí, decideix presentar-se com a candidat a l’alcaldia de la localitat. Té com a rival el batlle en exercici, un home d’ascendència llatina (interpretat pel xilè Pedro Pascal, al qual tampoc no se li dona gaire joc), a qui acusa falsament d’haver violat i embarassat la seva esposa (Stone) anys enrere, cosa que ella nega mentre que la mare ho alimenta amb una actitud sempre manipuladora: una de les dones en la filmografia d’Aster que apunten a una certa misogínia del director. D’altra banda, coincidint amb el moment de l’assassinat de l’afroamericà George Floyd a Minneapolis, el xèrif rep l’oposició dels que protesten contra la violència policial. Tanmateix, es presenta de manera força caricaturesca el moviment Black Lives Matter. És per la naturalesa estripada del film? El problema, com he dit, és que Aster no sembla encertar el registre amb el qual aborda la bogeria dels EUA en la seva deriva trumpista. Tampoc ho encerta a través del protagonista, que, a partir d’un moment, es lliura a una violència desenfrenada. Aleshores la bola es fa cada cop més grossa i la pel·lícula (quasi dues hores i mitja) es fa interminable.

Fa vint anys, el 2005, Hafsia Herzi va revelar-se com a actriu amb La Graine et le Mulet, pel·lícula d’Abdellatif Kechiche sobre una família d’origen tunisià que regenta un restaurant a Seta. Tenia divuit anys. Herzi, de pare tunisià i mare algeriana, ha participat com a actriu en moltes altres pel·lícules, entre les quals del mateix Kechiche, que va triomfar fa dotze anys a Canes amb La vie d’Adèle. Ella no hi surt, però és possible pensar en la iniciació en l’amor i el lesbianisme d’Adèle (encarnada per l’Exarchopoulos) en veure La petite dernière/La filla petita, tercera pel·lícula com a directora d’Herzi. Basada en una novel·la homònima d’inspiració autobiogràfica de Fatima Daas, publicada el 2020, i també presentada a la secció oficial a concurs, fins i tot pot intuir-se un homenatge a La vie d’Adèle en algunes escenes, com ara la d’una manifestació a favor dels drets de la comunitat LGTBI i les que passen en un institut. Després, la protagonista (Fatima, assumida amb una credibilitat commovedora per la jove Nadia Melliti) cursa filosofia a la universitat i no és per res que un professor parli del Discurs de la servitud voluntària, assaig a favor de la llibertat i la desobediència a l’autoritarisme que Étienne de la Boétie va escriure a mitjans del segle XVI. La vigència del text la sent d’una manera particular una jove d’ascendència algeriana que, essent musulmana practicant, es resisteix a acceptar la seva homosexualitat (condemnada no només per la seva religió) mentre que el cos (amb la seva potència de vida) la mena a viure-la. Això fa que, amb tensió, desitgi diversos cossos, però, com és propi de l’enamorament, sobretot un: el d’una jove coreana que, a partir dels propis dubtes i estat anímic, farà que Fatima experimenti la joia i el dolor de l’amor.

Hafsia Herzi aporta una pel·lícula tan humil com digna que té clar allò que vol explicar: la conquesta, que pot ser dolorosa, d’una llibertat per viure que du a contrariar una moral imposada o a desobeir una llei. En canvi, amb més pretensions, Aster s’embolica i crea confusió referint-se suposadament a aquells que invoquen la llibertat per exercir el poder d’una manera abusiva.