Imatges innecessàries per al Mil·lenari de Montserrat

La commemoració del Mil·lenari de Montserrat està propiciant la celebració de diferents concerts extraordinaris com el que, dijous, vam poder escoltar al Palau de la Música. La unió de tres formacions vinculades al monestir benedictí com són l’Escolania i Capella de Música de Montserrat, però també la novíssima Orquestra del Miracle, amb lligams al santuari homònim del Solsonès, va servir per ordir un atractiu programa amb obres de G.F. Händel, A. Vivaldi i J.S. Bach. Potser s’hi va trobar a faltar, atesa la reivindicació dels valors de catalanitat fets durant la presentació, la presència d’alguna obra pertanyent a la magnífica escola musical montserratina. Si això va ser estrany, no menys ho va ser la projecció d’imatges, sense cap tipus de lligam amb l’anthem händelià O praise the Lord HWV 254 i la cantata Christ lag in Todesbanden BWV 4 de Bach, de l’artista Sean Scully (Dublín, 1945). Per què aquesta estranyesa?

A part que acompanyar imatges amb un alt grau d’abstracció i geometrització en el transcurs de la interpretació d’unes obres musicals que incorporen texts amb un sentit teològic, semàntic i retòric, pot recordar els invents amb gasosa que havia advertit Eugeni d’Ors als joves, hi ha encara una qüestió oberta sobre Scully. Recordem-ho, aquell artista irlandès que malgrat haver fet una intervenció important a la capella de Santa Cecília de Montserrat i portar molts anys vivint al nostre país, l’any 2021, va decidir marxar del Principat amb unes declaracions tan desafortunades com carregades d’odi lingüístic. Sense negar que hom té el dret sempre a expressar la seva opinió en qualsevol tema, inclòs el de la llengua, no és menys cert que molts van sentir-se ferits i també que mai s’ha produït una disculpa pública de l’artista.

Amb una exposició, actualment, a la Casa Milà de Barcelona, possiblement el patrocini del concert per part de la Fundació Catalunya La Pedrera és el que ens permeti explicar el perquè d’unes projeccions totalment sobreres que van contribuir a la desconcentració i desatenció del públic, que, a més, va aplaudir entre números musicals i moviments, destrossant per complet el sentit i la unitat de les arquitectures musicals.

Amb aquests elements, els conjunts, sota la direcció de l’excel·lent organista Juan de la Rubia, van fer el millor que van poder i saber fer. Sense negar que l’actual Escolania de Montserrat és una de les millors dels darrers anys, la dificultat i excel·lència de les obres van ser un escull que va provocar diferents nivells d’intensitat expressiva en la interpretació. Una tendra i encara per créixer molt, sense negar-ne el brillant potencial, Orquestra del Miracle va semblar sentir-se més còmoda i amb millor actitud interpretant el Concert en re menor RV 541 de Vivaldi, amb interessant intervenció del violinista Ignacio Ramal, que no acompanyant les obres vocals que van comptar amb el concurs dels solistes Irene Mas, Ferran Mitjans i, especialment, del baríton Ferran Albrich.

En resum, un concert de commemoració en què es va trobar a faltar tant direcció artística i escènica com explicació del perquè d’unes imatges innecessàries per a un concert del Mil·lenari de Montserrat.