L’encant de les velles historietes mudes posat al dia

La primera sensació que vaig tenir en obrir les pàgines de la novel·la gràfica Diari de bord (Símbol Editors) de Mercè Fort, pel que fa al guió, i Aleix Canal (Leus), en la seva part gràfica, va ser submergir-me en una part important de les lectures de la meva infància. Lectures en un sentit ampli, perquè els relats a què em refereixo són les nombroses historietes sense paraules que es publicaven a la revista mare de totes les publicacions de còmic: el TBO. Diari de bord és una successió d’imatges, és a dir, de vinyetes que s’expressen pel seu discurs visual. De fet, aquesta concatenació d’imatges prové del format original en què es van publicar: un compte a Instagram.

En aquesta evocació del TBO destaca la presència de Josep Coll, un autor a qui, tot i ser el primer dibuixant de còmic exposat a les parets de Museu d’Art de Catalunya (MNAC) al costat d’altres peces de la col·lecció permanent, no se li ha fet prou cas com un dels grans genis catalans de la creació del segle XX.

Com Coll, Fort i Canal fan servir sovint la màgia del llenguatge genuí de la historieta, com quan per mostrar el cansament de la persona que està remant en una barca recorren a la metàfora visual d’unes gotes que expressen la suor del navegant.

I és que d’això va Diari de bord, el relat d’un senzill recorregut en barca de fusta d’un home i una dona –els autors– que, aparentment, aspiren a passar una bona i tranquil·la estona com correspon a un passeig pel litoral mediterrani, concretament la zona de Cadaqués i del cap de Creus.

Però com passava en moltes de les historietes del TBO, el que es preveu com uns moments de pau quotidiana acaba en múltiples incidències que no per verídiques semblen menys surrealistes. Com quan, en una successió d’imatges, la barca va allunyant-se del punt de vista de l’espectador i acaba confonent-se amb l’horitzó.

L’estil, com el de Coll i d’altres autors adscrits a la línia clara europea, és net i sintètic. Fins i tot els rostres no tenen cara, només un cercle que no treu l’expressivitat de les situacions. Al llarg de tot el volum podem trobar moments de perplexitat, de perill, de placidesa, de benestar i de por. Però tot es resol amb simples línies que el dibuixant carrega de significació.

Una altra situació és quan els passa pel costat un petit iot i fa anar la barca d’un costat a l’altre per la força de les onades. I és que a la Mediterrània no tot és bona mar. També es poden aixecar onades que, en aquest cas, podrien ser una mica inversemblants, ja que en un dels episodis de mala mar es reprodueix l’onada artística més cèlebre del món: La gran onada de Kanagawa pintada per Katsushika Hokusai. Un homenatge a una creació que encara conserva tota la força del moment en què es va pintar.

I és que l’art ocupa una part important en la vida dels autors, ja que són organitzadors del Mini Print Internacional de Cadaqués, un esdeveniment artístic de molta tradició que porta ja 44 edicions i en què artistes d’arreu del món presenten els seus treballs d’obra gràfica.