Com si mai no hagués passat res

El 20 d’octubre del 2006, Pemi Fortuny es va acomiadar com a cantant de Lax’n’Busto en un concert a la sala La Mirona de Salt, que va cloure la gira del 20è aniversari del grup vendrellenc. Divendres, gairebé 19 anys després, els Lax van tornar al lloc dels fets amb el seu cantant original, per iniciar la seva gira de retrobament, que inclourà només una dotzena de concerts fins al 20 de setembre a diferents punts de Catalunya i les Illes. Després del bon resultat dels dos concerts solidaris del desembre passat a la sala barcelonina Luz de Gas, els dos concerts d’aquest cap de setmana a La Mirona van aixecar una gran expectació des del moment que es van anunciar: les entrades es van exhaurir en un temps rècord i hi havia moltes ganes de tornar a veure sobre un escenari la formació original del grup, com es va poder comprovar divendres, amb la sala molt plena i l’ambient de les grans ocasions.

Després de l’actuació dels teloners, Juriol, el sextet es va situar a l’escenari en la formació d’atac habitual, amb Fortuny al mig, en primer terme, entre el baixista Jesús Rovira i el guitarrista Pemi Rovirosa, i al darrera el bateria, Jimmy Piñol, entre el guitarrista Cristian G. Montenegro i el teclista torroellenc Eduard Font, que ja és de la família, després de tants anys. I allà estaven tots sis, com si mai no hagués passat res i tornéssim a aquell 20 d’octubre del 2006, amb la mateixa energia i un repertori molt semblant, perquè el concert de divendres va incloure 21 temes, dels quals 18 formaven part dels set primers discos del grup, entre la urgència postadolescent de Vas de punt? ... o què! (1989) i la maduresa amb reserves de Morfina (2003), o sigui, tots els que van gravar amb Fortuny. Cançons que han superat amb nota la prova del temps i que sumen un repertori infal·lible.

La cosa va començar forta amb Miami Beach, un rock’n’roll de manual on citen Chuck Berry, Ramones, Elvis Presley, Lou Reed, Metallica, Springsteen, The Doors i B.B. King. El tema inaugural va marcar el ritme trepidant d’una nit en què el grup va anar per feina: una hora i mitja molt condensada i força accelerada, en què Fortuny no va xerrar gaire i es va limitar a manifestar la seva sorpresa, alegria i agraïment per la gran resposta de la gent a aquest retrobament puntual del grup. I així, van seguir amb Més que la meva sang, Tinc fam de tu, Ara i dos temes de Llença’t (2000) –el disc més representat–, Una altra vegada i Amb tu, amb un so molt potent i un excel·lent joc de llums. No vaig triar, Les nits del Liceu, Tu ets la llum i Trepitja fort van precedir la delicada Fum, una fràgil balada de Morfina amb piano, guitarra i veu que una part del públic va aprofitar per xerrar gairebé per sobre del volum de la música. Després ja no va haver-hi treva: Pagès, Cel del nord, la bogeria funk de Mai diguis mai a un mai i Però mai tu, precedint l’èpica i oportuna Tornarem; l’exultant Per una copa i T’estimo, abans de donar pas als bisos: Què boig el món, La meva terra és el món i una obligada Llença’t com a cloenda per a una nit tan memorable com aquella del 2006.