El mestre que va portar l’art català a l’avantguarda

A finals de l’estiu de 1952, Francesc Galí Fabra (1880-1965) era a Cadaqués amb Josep Pla, aquell Cadaqués deixat de la mà de Déu on els pescadors ja començaven a fer més cèntims venent-se les terres i la casa que sortint a mar. Pla ja portava de cap anar traient del forat sinistre de la postguerra els homes que l’havien ajudat a educar la mirada d’escriptor (ignoreu el conflicte de gènere: entre aquests referents no hi havia cap dona) a través de la col·lecció de retrats que reuniria a partir de 1958 sota el nom genèric d’Homenots, i tenia bastant clar que Galí havia de ser un dels primers, al costat de Fabra, Ruyra, Gaudí, Ors, Prat de la Riba. Francesc Galí, que al cap de poc inauguraria a la Sala Rovira la seva primera exposició a Catalunya tornant de l’exili de Londres, va explicar a Pla en aquella trobada cadaquesenca una mica crepuscular que ell havia estat “un contemporani de la Ben Plantada”, però que en realitat era “un home dels Quatre Gats” i que, per tant, se sentia molt més vell del que era. Aquesta afirmació, que més o menys significava que se sentia més amb deute amb el modernisme que amb el noucentisme, va donar la pista a l’investigador Albert Mercadé, molt temps després, per rastrejar els orígens boirosos de qui sempre s’havia considerat quasi exclusivament com el gran pedagog de la generació noucentista, un “home de partit” com si diguéssim, que hauria deixat una empremta fonda durant un moment determinat, el que va de 1906, l’any del Glosari i de la Nacionalitat Catalana, fins a la Primera Guerra Mundial, i després s’hauria anat desfent enmig de la desbandada general que havia provocat el desmantellament de la Mancomunitat, primer, el triomf de les avantguardes dels anys trenta, després, i la mobilització de la Guerra Civil, al final.

Aquell apunt que Pla havia fet passar per una confessió casual entre dos vells coneguts dels temps d’abans explica tantes coses del Galí que ha ignorat la història de l’art català durant prop de seixanta anys com de la història mateixa de l’art català, obstinada a anar clavant el càvec una vegada i una altra a la rega que ja teníem llaurada. Hi havia tota una generació que en menys de vint anys ja no es reconeixia en l’aspiració a l’ordre, la rectitud, el dogma, gairebé ni tan sols en el classicisme emporità, rellevats com a mínim des del 1929, l’any de l’Exposició Universal, pels grans encàrrecs de les vaques grasses, dominats encara per la vela llatina, el garrofer i l’oreneta (un mediterrani endolcit), amb un toc d’arabesc déco. La gràcia de Galí, i que Pla va saber entendre, és que no es pot encasellar en cap d’aquests corrents, com si un home fos mitja cama o un sol braç, sinó que s’ha d’observar sencer, amb els seus imprevistos, les seves contradiccions, les seves temptatives tant com les seves conquestes, la seva reinvenció i tot, com el Galí inesperat que tornaria de l’exili de Londres transformat en un finíssim surrealista.

De totes aquestes capes, començant per la dels Quatre Gats i acabant per l’etapa onírica dels anys quaranta i cinquanta, tracta Francesc d’A. Galí, el mestre invisible, l’exposició que dedica el Museu Nacional d’Art de Catalunya fins al 14 de setembre al menys estudiat dels grans referents de la generació del nou-cents i que es complementa amb la que el Museu de l’Exili de la Jonquera té també oberta fins al 13 de juliol, centrada en aquest cas en el Galí compromès amb la salvaguarda del patrimoni durant la guerra, en els deu anys d’exili londinenc i en el retorn a Barcelona el 1949, ja transformat per la relació amb la pintora anglo-índia Ithel Colquhoun. Per a Albert Mercadé, el responsable del projecte, és la culminació de més de vint anys de recerca per presentar per fi en relleu el perfil més aviat prim amb què la història de l’art havia tractat fins ara el mestre al costat del qual s’havia format el seu propi besavi, el pintor i joier Jaume Mercadé, però també Joan Miró, Josep Aragay, Manuel Humbert, Lola Anglada, Tomàs Aymat, Francesc Vayreda, Rafael Benet, Nicolau Rubió i Tudurí, Esteve Monegal o Rafael Solanich. És a dir, quasi tot el planter d’artistes que van portar Catalunya cap a la modernitat entre els anys deu, vint i trenta. “Galí és una d’aquestes rares figures que amb la seva tasca cultural han contribuït decisivament a bastir i consolidar la columna vertebral de l’art modern català”, assegura Mercadé, no només per la seva prolongada i innovadora missió pedagògica, tant des de l’escola privada del carrer de la Cucurulla, entre 1902 i 1915, com al capdavant de l’Escola d’Arts i Oficis, que dirigirà fins al 1923, sinó pel fet que va actuar com “una vàlvula vivificant”, sempre en un segon pla, en tots els corrents que enllaçaven amb la cultura europea, des del modernisme al simbolisme, des del noucentisme a l’avantguarda. El colofó de la seva carrera acabarien sent els frescos que Lluís Plandiura li va encarregar per a la cúpula del Palau Nacional, que havien de representar l’esplendor de l’art espanyol dins l’operació de propaganda que va ser l’Exposició de 1929. No és pas una obra excepcional (ho són molt més els cartells que va dissenyar per al mateix esdeveniment o el Paravent de la Creació, fet en col·laboració amb el lacador Ramon Sarsanedas), però sí la que li va donar més anomenada i la que recordaria amb més esgarrifança: li va deixar en herència un vertigen crònic després de tants de mesos enfilat a una bastida.

El fet que les famílies Galí i Fabra compartissin domicili va estimular la formació avançada i precoç del futur mestre i artista, sobretot per la influència beneficiosa de l’oncle, Pompeu Fabra, aleshores immers en la redacció de la Gramàtica catalana i que no solament va atraure’l cap a la lectura de Goethe, Dostoievski o Taine, sinó que també va introduir-lo al cercle dels Quatre Gats. Les seves primeres pintures, encara estudiant a Llotja (va formar part, per cert, de la mateixa promoció que Picasso), revelen la poderosa influència de Rusiñol, com ara en el retrat que va pintar del músic Joan Llongueras, company de taller de Galí al carrer de Sant Pere més Alt (més endavant també en compartiria amb Josep Carner), de la mateixa manera que es pot resseguir l’empremta del simbolisme refinat d’Alexandre de Riquer, veí d’un altre talleret al carrer de les Trompetes, en un Sant Jordi de 1902. La creació pròpia, però, va quedar diluïda massa aviat, a pesar que fins i tot Ors deia que era “el jove que a principis de segle millor dibuixava a Barcelona”, per la seva dedicació a la pedagogia de l’art, en la qual va introduir mètodes insòlits a Catalunya, com ara fer dibuixar els alumnes amb els ulls embenats perquè comprenguessin la forma a través del tacte, interessant-los en les arts decoratives i en la recuperació del barroc popular, estimulant el seu gust musical i literari, portant-los d’excursió al Montseny o a Gósol, i acompanyant-los a visitar museus i sales d’exposicions, inclosa l’avançada galeria Dalmau.“No es pot entendre Miró sense passar per Galí”, remarca Mercadé. Ni tampoc Galí sense airejar-lo fora del tòpic noucentista.