Déu, sa mare i Sylvie Vartan

Si a la doctrina cristiana la Trinitat la formen Déu Pare, Déu Fill (Jesucrist) i Déu Esperit Sant, per al protagonista d’Érase una vez mi madre aquests son Déu, sa mare i Sylvie Vartan (de fet, si no queda clar només cal revisar el títol original: Ma mère, Dieu et Sylvie Vartan). El tres pilars en què es basa la seva vida. Després d’escriure la seva autobiografia en un llibre, ara ha estat adaptada en aquesta pel·lícula de superació personal que adopta un to de tragicomèdia familiar. Peculiar, si hi afegim un adjectiu. Narra la història de Roland Pérez, que va néixer amb un peu de pinya (una deformitat del peu) el 1963 a París i que té una mare sobreprotectora decidida a superar qualsevol obstacle perquè el seu fill no sigui coix o el titllin de minusvàlid. La pel·lícula està clarament dividida en dues parts. La primera, centrada en el rol de la mare, Esther (Leila Bekhi, que està estel·lar, especialment en aquest tram), tossuda com ningú desafiant les autoritats i qui sigui per aconseguir que malgrat tot el seu fill sigui feliç. I una segona en què Jonathan Coen, com el Roland més gran, pren el relleu narratiu, reforçat per la presència de Sylvie Vartan fent d’ella mateixa. La cèlebre actriu i cantant francesa és el ferro roent amb què el protagonista va aprendre a caminar i a llegir tot escoltant les seves cançons i no va ser fins que es va convertir en un actor efímer d’anuncis i, més tard, ja en el seu advocat, que la va conèixer en persona fins al punt d’establir-hi una relació d’amistat. D’aquí el plus d’emotivitat que hi aporta el fet que sigui la mateixa Vartan que aparegui en un film mancat precisament d’això, d’emocions, malgrat que és el que es pretenia. Queda clar que la pel·lícula vol ser un homenatge a totes aquelles mares coratge, fortes i incansables, que ho donen tot pels seus fills. Però que també pretenguin quedar-se’ls per a elles, creient-se que són de la seva propietat, com és el cas d’Esther, també provoca cert distanciament o, si més no, el mateix desconcert que pateix Roland: de mare entranyable (rep fins i tot la condecoració de la medalla d’honor de la República Francesa de mans de Chirac) a malson (ficant-se al despatx del seu fill advocat i trencant el secret professional dels seus clients). Que la història transcorri al llarg de diverses dècades permet fer una mena de Cuéntame (més que no pas un Forrest Gump) a la francesa, on les cançons tenen una especial rellevància, alhora que es toquen temes (tangencialment) com ara la cultura sefardita, els problemes de la immigració, la discapacitat o l’amor fraternal. Tot rematat amb una frase que ho resumeix tot: “Com que Déu no pot estar a tot arreu... es va inventar les mares.” Per bé i per mal, si són com l’Esther.