El Tribunal Suprem sentencia que Catalunya ha d’entregar a Aragó les pintures murals de Sixena

El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) haurà d’entregar les pintures murals de la Sala Capitular del monestir de Sixena a Aragó. És el que ha decidit el Tribunal Suprem. S’acaba així un llarg conflicte judicial per la joia de la corona del cenobi dels Monegres que el museu de capçalera de l’art català conserva i exposa des dels anys seixanta.

L’alt tribunal, que ha tardat gairebé cinc anys a pronunciar-se, ha desestimat els recursos presentats pel MNAC i la Generalitat contra la sentència de l’Audiència d’Osca, del 2020, que ratificava la sentència del Jutjat de Primera Instància d’Osca, del 2016, i obliga a reintegrar l’obra al seu emplaçament d’origen tot argüint que el museu del Palau Nacional no n’és el seu propietari.

La part catalana confiava que el Suprem tindria en consideració els informes dels experts en pintura mural en què alerten que el trasllat dels murals, extremadament fràgils perquè van ser cremats durant la Guerra Civil i seguidament salvats per la Generalitat republicana, pot tenir conseqüències nefastes per a la seva conservació, i més i tot en un monestir en unes condicions molt precàries. Aquest, de fet, va ser l’argument que sí que va prevaldre quan la justícia aragonesa es va desdir de les seves pròpies sentències i va aturar el retorn provisional de les pintures a l’espera, això sí, de la darrera paraula del Suprem.

D’entre els entesos que el MNAC va mobilitzar per protegir aquest patrimoni hi havia Gianluigi Colalucci, el restaurador de la Capella Sixtina i la persona més respectada arreu en pintura mural. El Punt Avui el va entrevistar en primícia en ple procediment judicial i les seves declaracions van ser contundents: desaconsellava totalment moure els frescos del museu de capçalera de l’art català. Colalucci va deixar clar que el trasllat era tècnicament inviable.

Des de Catalunya es va enviar al jutjat documentació abundant amb estudis encarregats a universitats catalanes (UB, UAB i UPC), al Consell Superior d’Investigacions Científiques (d’àmbit estatal) i, per evitar cap ombra de dubte sobre la independència dels informes, a l’especialista número u al món en pintura mural, la italiana Simona Sajeva. Una altra veu tan sòlida com la del director del Museo del Prado, Miguel Zugaza (a títol personal), també va reaccionar contra l’operació de retorn. En canvi, Aragó no va aconseguir trobar ni un sol expert ni una sola institució internacional que avalés la reintegració de les pintures a la seva ubicació original. Tan sols va poder reunir dues opinions favorables, i totes dues d’experts locals de baix perfil.

L’alt tribunal ha esquivat completament aquesta qüestió i se centra en la legitimitat del govern d’Aragó per reclamar l’obra, gràcies a la cessió de poders que els va atorgar la comunitat religiosa propietària del monestir, les monges santjoanistes. La Mare Federal d’aquesta ordre, María Virginia Calatayud, va comparèixer al judici per expressar el desig de la seva congregació de recuperar les pintures. Catatayud no ha posat mai els peus a Sixena.

1936: història d’un salvament

La campanya per anar a socórrer els frescos del monestir dels Monegres es va activar quan l’artista Apel·les Fenosa, un dels monuments men catalans que estaven pentinant Aragó i carregaven camions de béns artístics salvats in extremis de la foguera, va veure el cenobi en flames i va enviar un avís a Barcelona. El desastre era inevitable perquè el monestir va estar cremant durant tota la primera quinzena d’agost. L’historiador de l’art i arquitecte Josep Gudiol Ricart i dos ajudants, Antoni Llopart i Antoni Robert, van extreure els frescos amb la tècnica de l’strappo entre el 15 d’octubre i el 6 de novembre. Les pintures van arribar a Barcelona el 8 de novembre. Inicialment, les van dipositar a la Casa Amatller, perquè el Palau Nacional encara no estava condicionat com a dipòsit dels béns artístics que anaven recollint les brigades de salvament. Quan ho va estar, s’hi van traslladar. Acabada la guerra, els anys passaven i el destí de les pintures no s’aclaria per la desídia de les autoritats franquistes i dels museus aragonesos. Ningú volia assumir l’alt cost que en suposava la restauració. El 1949, quan la situació de conservació ja era límit, el director del Museu d’Art de Catalunya, Joan Ainaud de Lasarte, va trobar els diners en les arques de l’Ajuntament de Barcelona. Una fortuna a l’època: 334.879,65 pessetes. 118.000 es van destinar pròpiament a la restauració, que va dur a terme Gudiol, i la resta van servir per construir l’estructura de fusta que simula l’arquitectura original de la Sala Capitular.

Les monges de l’orde de Sant Joan de Jerusalem van cedir les pintures murals indefinidament a la Generalitat el desembre del 1992 i el seu desig era acabar-les donant, però els tràmits es van quedar a mig fer.

El conjunt pictòric de Sixena (1190-1210) és una obra majúscula a la península, d’excepcional qualitat artística tant pel que fa a la seva iconografia com a l’estil. Els historiadors de l’art li han trobat connexions amb la miniatura anglesa, concretament amb el Saltiri anglocatalà de París, i amb els mosaics bizantins, especialment els de Monreale, a Sicília.

Ha tingut una vida complicada per sobreviure i la pau que semblava haver trobat al MNAC té els dies comptats. Mentrestant, es desconeix, perquè el Suprem no dona cap indicació en el seu text, quan, com i qui durà a terme el delicat desmuntatge de l’obra al MNAC i el seu posterior muntatge, encara més complex, al cenobi aragonès.