El CaixaForum celebra la pintura joiosa de Rubens

Hi ha la carn i la morbidesa, aquella blancor tremolosa i flonja que hem associat tant a Peter Paul Rubens (1577-1640), que ha donat lloc fins i tot a la definició d’una certa feminitat que avui tindríem per poc normativa. Però passejant per les sales del CaixaForum de Barcelona, on fins al 21 de setembre s’exposen unes quantes obres mestres del pintor flamenc procedents del Museu del Prado, més aviat fa l’efecte que Rubens representa la contraimatge lluminosa del barroc tenebrós, una pintura que celebra el cos, que proclama el triomf de la vida, el luxe i la voluptat, enfront dels clarobscurs dramàtics i la inclinació a les escenes sanguinàries de molts dels seus contemporanis. No és estrany que quan es van conèixer amb Velázquez, el mestre d’Anvers aconsellés al pintor de la Cort espanyola que es deixés d’orgues, que s’apliqués a examinar a fons els Ticians de la col·lecció reial i que fes el favor de viatjar a Itàlia. Velázquez li va fer cas, perquè “fins i tot els genis necessiten estímuls”, com ha dit el director del Prado, Miguel Falomir, en la presentació de Rubens i els artistes del barroc flamenc, que reuneix fins a seixanta-dues obres de Rubens i la seva escola, no pas uns deixebles qualssevol, sinó Anton van Dyck, Jan Brueghel el Vell, David Teniers o Jacques Jordaens, de qui es pot veure el magnífic La família del pintor. És la sisena exposició que organitza el CaixaForum en aliança amb el Prado, i ha servit per restaurar una quinzena d’obres de la principal pinacoteca de l’Estat i per portar a Barcelona algunes peces mai exhibides, sobretot gravats i dibuixos, com ara L’enterrament de Crist, també de Jordaens.

Per Falomir, és una nova ocasió per divulgar els seus fons fora de Madrid, però també per situar Rubens entre “els pocs privilegiats que han sabut crear un món inconfusible”, amb “una personalitat captivadora com només n’apareixen molt de tant en tant en l’art d’occident”. Hereu en certa manera del renaixentista venecià Paolo Veronese, de qui precisament el Prado acaba d’inaugurar una retrospectiva, Rubens va influir al seu torn poderosament en els seus contemporanis i fins i tot en artistes tan allunyats en el temps com Delacroix. “Sovint em pregunten amb quin gran artista me n’aniria a sopar, i no en tinc cap dubte: Rubens, un pintor d’èxit, cultíssim i alhora de conversa amena i tracte afable, que va estimar i va ser estimat, que expressava l’alegria de viure en tot el que feia”, va comentar Falomir per oposar-lo als “pintors torturats i maleïts” com Van Gogh, que després de sopar-hi més aviat “et vindrien ganes de tallar-te les venes”.

La comparació potser és injusta però fa el seu efecte per al que vol transmetre el muntatge: l’enormitat de la figura i la influència de Rubens, pintor, cortesà, diplomàtic, col·leccionista, poliglot i gran coneixedor de l’antiguitat i de la filosofia estoica (la recreació del suïcidi de Sèneca, servint-se del retrat d’un pescador, n’és un homenatge clar). El seu temperament desbordant (“és un tot terreny de l’art”, insistia Falomir), va ser decisiu, a més, en la renovació del conjunt de les arts de Flandes al segle XVII, que van arribar a la màxima esplendor gràcies al seu impuls, com va remarcar també José Juan Pérez Preciado, comissari de l’exposició. No només això: lluny d’ofegar la personalitat dels seus ajudants i seguidors, i en va arribar a tenir molts, va potenciar el talent dels més prometedors, com Van Dyck, del qual s’exposa La Pietat al CaixaForum; Teniers, amb el programàtic El mico pintor, que aborda amb sarcasme la diferència entre imitació i renovació a partir dels antics, i Jan Brueghel el Vell, especialista en paisatges i natures mortes, amb qui Rubens va col·laborar sovint pintant a quatre mans obres cabdals com La infanta Isabel Clara Eugènia.

L’exquisidesa i precisió que va assolir l’escola sorgida del mestratge rubensià arriba a la categoria de gran espectacle en les natures mortes, com en la Fruitera, de Frans Snyders, en què els gotims de raïm semblen desprendre olor de most, o al Concert d’aus, de Jan Fyt, un vell tema medieval tractat aquí amb una exhibició de colors, textures i contrastos visuals gairebé carnavalescos. En comparació, la ferocitat de l’escena de caça de Paul de Vos Cérvol assetjat per una gossada, malgrat l’ambició del format i el detallisme atroç amb què es representa la violència i l’agonia, sembla d’un efectisme banal, excepte si el visitant s’entreté a observar els petits botons en flor que broten de la gespa. De fet, qualsevol de les obres de l’exposició brinda motius inesperats de meravella com aquesta botànica oculta enmig de la canilla, sigui un gos dormint plàcidament sota una cadira, uns tords camuflats entre els arbustos, un barret penjat d’un clau o una serp als peus de la Immaculada. Alguns són treballs de miniatura, com el formiguer de personatges que es remouen per dins de la gran panoràmica de Mercat i safareig a Flandes, de Brueghel el Vell i Joost de Momper II, amb ressons del Jardí de les Delícies del Bosch, o exhibicions d’orfebreria com al delicat gineceu recreat en un angle de La vista i l’olfacte, de Brueghel, Hendrick van Balen i Frans Francken II, o exercicis tan delicats com el del mateix Rubens pentinant més que pintant els cabells de Diana i les seves nimfes sorpreses per sàtirs, on la violència de l’escena és d’alguna manera aplacada per la bellesa inesperada d’un monyo esponjós relligat amb perletes i pètals.