Tirant endavant

En l’art, com a la vida en general, no s’ha de parar, més aviat s’ha de tirar endavant. És precisament el que va fer Mariona Moya, àlies La Corcoles –artista convidada d’aquesta temporada a l’Auditori de Girona– en el seu espectacle de funambulisme H, la tarda del dissabte 31 de maig. Indiferent a l’amenaça de pluja, l’equilibrista va passejar amb elegància i naturalitat sobre la corda suspensa instal·lada en una zona de gespa de la Devesa, contigua a la sala d’espectacles més gran de la urbs. És igualment el que ve fent el propi Auditori, oferint a la ciutat una programació copiosa però també plural i polièdrica, apostant sovint per propostes temeràries i perifèriques, sense por al pou de la caiguda lliure.

I és també com la GIO Symphonia ve marcant el pas ferm de la seva efervescent activitat, sortint sovint de la zona de confort, malgrat a vegades els pocs recursos de que disposa. Així, pocs minuts després de l’actuació a l’exterior de La Corcoles, l’orquestra obria a la ciutadania les portes de la Sala Montsalvatge, amb un concert participatiu que va integrar 12 cors catalans, la majoria gironins: eren al voltant d’uns 200 cantaires –infants, joves i adults– repartits per l’escenari i per les llotges, el que generava potents efectes binaurals. Junts, van estirar Tirant lo Blanc, una cantata per a narrador, cor i orquestra, datada de 1975. El llibret està signat per Núria Albó, mentre la partitura és del mestre Antoni Ros-Marbà.

Qui millor que el propi compositor –rutilant als 88 anys– per assumir també la tasca de director en el directe i així defensar el seu llegat, i al final collir, merescudament, el gran aplaudiment dempeus de la pletòrica platea. En efecte, Ros-Marbà va canalitzar una interpretació delitosa i grandiloqüent, amb certa èpica, com cal, d’aquesta obra amb retocs neoclàssics i certs ressons de Falla, Stravinski i Prokófiev. L’orquestra es va mantenir sòlida i fluent, suportant les veus àuries, que van lliurar contundència dramàtica, quan requerida –per exemple, en el passatge de la batalla i subseqüent victòria contra els otomans. El narrador, Pere Arquillué, també va presentar-se vehement i preclar, tot i què la història refracta valors d’altres èpoques, amb les dones relegades a papers secundaris i passius, “per la seva femenina condició”, com desencalla textualment el guió.

Car l’obra és intensa però s’esvaeix en 30 minuts, la primera part s’havia omplert amb els Valsos amorosos op.52 de Brahms, que van complir la funció d’escalfament, amb les seves melodies joioses, que desembolcallen amb lleugeresa els poemes de Georg Friedrich Daumer, plens de fascinacions bucòliques, fluvials i ornitològiques. L’agrupació de corals va encetar el periple amb bona projecció i afinació, ascendint en expressivitat i intensitat al llarg de les 18 cançons (lieder) de l’hamburguès, sota la batuta segura, en aquest cas, del director Martí Ferrer, cabdalment secundat al piano compartit amb saviesa a quatre mans per Miquel Villalba i Jordi Masó.