El valor artístic hi pinta poc, a Sixena

L’art és una de les mostres més sublims de la política. L’afirmació pot sorprendre però, sense tenir clara aquesta premissa, és difícil abordar els conflictes d’arrel artística que van més enllà de les consideracions només estètiques o històriques. Les obres d’art, des de temps reculats, i especialment les arts plàstiques, han estat produccions artesanes i artístiques al servei, molt sovint, dels déus; o bé per revestir el poder dels prínceps; i per a major glòria de les nacions i els pobles; i, també, a través del valor de mercat, per prestigiar els poders econòmics individuals del capitalisme.

Les obres d’art, en aquestes condicions, estan sempre sotmeses a la tensió entre el seu valor formal (estètic) i el valor simbòlic que els atribueixen les societats en què s’insereixen. Aquests valors, artístic i simbòlic, són, en conclusió, els que atorguen a una obra d’art la qualificació de bé patrimonial. De bé a preservar.

Quan aquesta tensió es trenca, en favor d’un o altre valor, el patrimoni se’n ressent.

Això passa en totes dues direccions. Moltes vegades l’art és víctima de si mateix: de les modes, dels corrents estètics, dels gustos. No descobrim res si afirmem que, per exemple, moltes de les obres del romànic català que avui enlluernen els visitants dels nostres museus van ser rescatades de sagristies rònegues on criaven corcs, o emergides de sota capes de guix que les tapaven perquè, senzillament, havien passat de moda. Tampoc fem cap gran revelació si admetem que la destrucció del patrimoni artístic religiós català durant la Guerra Civil va afectar especialment l’herència d’època moderna, perquè tots aquells retaules dissortats, molt sovint, havien ocupat el lloc d’altres creacions d’èpoques pretèrites que havien fet la mateixa fi per motius molt més prosaics.

Quan la tensió tiba per l’altra banda, per la de la política o, en un sentit més genèric, pel conflicte ideològic, el patrimoni artístic també en pateix les conseqüències. En tenim exemples a cabassos: des de la desamortització del segle XIX, que va esborrar del mapa centenars d’obres arquitectòniques i va llançar al mercat, de forma més aviat fosca, les quantitats ingents d’obres d’art que contenien, fins a les cremes d’esglésies durant la Setmana Tràgica o la Guerra Civil; els bombardejos del Museo del Prado per part de l’aviació franquista; la coneguda voladura dels budes de Bamian feta pels talibans el 2001; la destrucció de jaciments romans durant la guerra de Síria; els bombardejos russos als museus ucraïnesos, i tants altres exemples que demostren que la destrucció del patrimoni forma part de les estratègies bèl·liques més convencionals. D’altres vegades, tanmateix, no hi ha destrucció sinó espoli, com ha passat a Amèrica, a Àfrica i a la mateixa Europa, en una manera no menys efectiva d’atacar la identitat de les societats i els elements simbòlics que la identifiquen. A l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural (ICRPC) fa anys que investiguem sobre aquest tema, uns coneixements que sempre estan al servei de les polítiques patrimonials de les nostres administracions perquè puguin tenir més arguments a l’hora d’actuar.

El conflicte de les pintures murals de Sixena cal situar-lo en aquest context de tensió entre valor artístic i valor simbòlic. Unes qualitats que, per cert, s’han anat ressignificant amb el temps. Perquè els motius ideològics que van impulsar l’intent de destruir-les durant la Guerra Civil no són pas els mateixos que els que acabaran la feina de destrucció iniciada el 1936. L’incendi del monestir que va malmetre inicialment els frescos va ser fruit de l’anticlericalisme, de la reacció anarquista contra segles d’opressió per part de l’Església catòlica. El valor simbòlic religiós, en aquells moments, va pesar més i va passar per sobre del valor estètic i estrictament artístic. Noranta anys després, en el procés de destrucció al qual han estat condemnades les pintures amb les resolucions judicials recents, el valor simbòlic ja no és el religiós, sinó el polític. Concretant més, el nacionalisme espanyol, per més que es disfressi de conflicte de propietat. On ahir hi va haver anticlericalisme, avui hi ha anticatalanisme. Dues formes de conflicte polític que trenquen la tensió entre art i simbolisme que sustenta la definició de patrimoni. Si hi ha, tanmateix, una línia de continuïtat històrica, aquesta la trobem en la tergiversació del paper de les autoritats responsables a Catalunya de la conservació i difusió del patrimoni artístic. Tant en els processos de depuració posteriors a la Guerra Civil com en les reclamacions dels béns de Sixena, es fa passar per espoliadors aquells que van ser salvadors.

Les pintures murals de Sixena estan en perill. Però no ho estan pas perquè s’hagi polititzat l’art, sinó perquè la dimensió política de l’art s’ha desequilibrat en contra del patrimoni a preservar. I també ens equivocarem si plantegem el tema com un conflicte entre civilització i barbàrie. El patrimoni és civilització. I la destrucció del patrimoni és la cara més cruel d’aquesta mateixa civilització, perquè no és fruit de la ignorància, sinó de l’estratègia. La raó, en aquests casos, com passa amb la interpretació de la llei, és un concepte elàstic, com demostren casos similars com els de la Dama d’Elx o el Guernica de Picasso, en què les conclusions són diametralment oposades. Que les pintures de Sixena estan en risc –afirmem-ho un cop més i els que calgui– és un fet científic irrefutable. Però la seva destrucció, si s’acaba consumant, no serà pas fruit d’una salvatjada, sinó d’un acte conscient i calculat contra el seu valor simbòlic.