‘Andor’ manté el pols de ‘Star Wars’ amb una rebel·lió contra el nazisme

Quan Andor va irrompre com una nova expansió de l’univers Star Wars, l’enèsima a can Disney, pocs pensàvem que descobriríem una sèrie potent, i menys partint d’un personatge secundari com és Cassian Andor, que apareixia a Rogue One (Gareth Edwards, 2016). Però mira tu per on que Tony Gilroy, un dels guionistes d’aquella bona pel·lícula i de la saga Bourne, va saber oferir una nova visió a una franquícia abocada i perduda en la nostàlgia, per no dir l’infantilisme mal entès. Andor ha resultat ser el vehicle idoni per conduir l’espectador al nucli en què s’ha gestat La guerra de les galàxies, la base d’on va partir tot. La segona i última entrega d’aquesta preqüela continua focalitzant-se en el naixement de la resistència contra l’ordre imperial quan aquest estava perpetrant el cop definitiu a l’ordre establert en aquella galàxia tan llunyana (i tan estimada). Ho ha fet amb un format de thriller d’espionatge polític que té moltes similituds temàtiques amb el període històric de la República del Weimar, quan l’ou de la serp va gestar el moviment nazi que va assolir democràticament no sense ardits el poder de l’Alemanya dels anys trenta. Una segona temporada que encara ho és més, de política, com també més revolucionària. Ens ha revelat amb més profunditat com maniobrava l’imperi per construir en secret l’arma de destrucció massiva més letal de l’univers, l’Estrella de la Mort, mentre els rebels intentaven esbrinar com s’ho empescaven i, si calia, tacant-se les mans de sang. L’estructura escollida desconcerta: està conformada per quatre parts de tres capítols cadascuna, marcades per el·lipsis. Tot està cuit a foc lent (massa en alguns trams), però amb una traca final que fa que cridem: Llarga vida a la rebel·lió!