Sixena és a l’UCI

En el llenguatge de la conservació del patrimoni es fan servir termes propis de la medicina. De la mateixa manera que la medicina es refereix als éssers vius que pateixen malalties, la conservació al·ludeix al patrimoni que corre el risc de perdre’s a causa de les degradacions naturals, ambientals o humanes. D’aquesta manera, utilitzant l’argot mèdic, podríem dir que les pintures murals de Sixena són a l’UCI del MNAC i que el seu pronòstic és greu però estable d’ençà que hi van ingressar.

L’any 1188 amb el patrocini de la reina Sança, esposa d’Alfons el Cast, I de Catalunya i II d’Aragó, es va fundar el monestir femení de Santa Maria de Sixena. Les pintures, ara en litigi, que ornaven els murs de la Sala Capitular són considerades veritables obres mestres de l’art del 1200.

El monestir aragonès va ser incendiat el 1936, durant la Guerra Civil, i el foc va devastar part de les pintures. Només el 50% de la superfície pictòrica en va sobreviure, i va quedar exposada, al esfondrar-se la coberta, a les inclemències del temps. Poc després, l’historiador de l’art i arquitecte Josep Gudiol i Ricart i el seu equip en va fer un arrencament d’emergència atès que deixar-les in situ hauria suposat la seva destrucció definitiva. L’extracció es va fer a strappo, tècnica importada d’Itàlia, que consisteix a arrencar la capa més externa d’una pintura mural, és a dir la superfície pictòrica, per després traspassar-la a llenç i instal·lar-la damunt d’un suport de presentació rígid. Després d’un llarg procés de restauració, el 1940 van ingressar al MNAC, que les ha preservat fins al dia d’avui.

A causa de l’incendi del cenobi, les restes supervivents van quedar danyades greument per l’acció del foc i de les elevades temperatures. Els pigments originals es van transformar químicament, i no va quedar ni rastre dels antics colors del romànic. Els blaus, verds o vermells intensos van esdevenir negres, grisos i marrons. A aquesta degradació cromàtica s’hi ha de sumar una pèrdua de la capacitat de cohesió de les diferents capes de la policromia, “és com si les capes d’un pastís es separessin”, com exemplifica de manera pedagògica Carme Ramells, cap de l’àrea de conservació i restauració del MNAC. L’analogia és molt útil perquè tothom pugui entendre que les vibracions, inevitables durant un trasllat, resultarien demolidores per a les pintures. Tampoc té garanties la restitució in situ ja que les condicions museogràfiques de Sixena són incertes. Tanmateix, el monestir, com a edifici monumental que és, està afectat per un microclima particular que difícilment pot assegurar l’estabilitat ambiental per conservar unes pintures calcinades i arrencades. Les mínimes fluctuacions d’humitat relativa activarien noves degradacions fisicoquímiques irreversibles.

Fa uns quants anys que com a conservadora del MEV, Museu d’Art Medieval conec la problemàtica de les pintures calcinades. El museu vigatà custodia les pintures murals de Sant Sadurní d’Osormort (Osona), que van patir la mateixa dissort que les de Sixena. Durant la Guerra Civil van cremar l’altar barroc de l’església i el foc va afectar les pintures romàniques del darrere. Van ser arrencades a strappo pel mateix equip i poc després van ingressar al MEV. Les pintures de Sixena i Osormort pateixen moltes afeccions però han sobreviscut als efectes desoladors de l’acció humana, en part mercès a la gran tasca de salvaguarda que van fer els museus del nostre país.

Fa moltes dècades que els museus són molt més que aquells llocs de contemplació i apreciació estètica. Són institucions professionalitzades que conserven, estudien i difonen en l’àmbit nacional i internacional el patrimoni cultural, seguint el codi deontològic establert per l’ICOM (Consell Internacional de Museus). Al llarg de la història les formes d’ingrés de les col·leccions han estat diverses, al capdavall no han pas arribat als museus per algun misteri de la naturalesa. Si encara avui podem admirar-les, estudiar-les i entendre els seus missatges és perquè, en la majoria dels casos, s’han fet esforços incansables per transmetre-les tan intactes com sigui possible a les generacions futures.

Malgrat els esforços dels museòlegs i els millors especialistes nacionals i internacionals en la conservació del patrimoni, que han desaconsellat rotundament i reiteradament el trasllat de les pintures de Sixena, el Tribunal Suprem n’ha fet cas omís. No seria més lícit que al davant del dret de propietat que reclama el govern d’Aragó prevalgués el benefici superior de la seva preservació?

Quan els tècnics del Ministerio de Cultura van dictaminar que el trasllat del Guernica o el de la Dama d’Elx seria molt perjudicial per a la seva conservació, se’ls va escoltar. Que algú m’expliqui, molt a poc a poc, per què el trasllat de les pintures de Sixena és diferent.

La salut és el primer, també la del patrimoni cultural, al cap i a fi és un bé comú i universal que entre tots tenim l’obligació de defensar.