Un pont sobre l’infern

Després d’abordar des d’una perspectiva inesperada els incendis forestals a Galícia per donar compte, al capdavall, de la desaparició pròpiament del món rural, Oliver Laxe ha tornat al Marroc, on va rodar les seves dues primeres pel·lícules: Todos vós sodes capitans i Mimosas, exhibint més que mai la seva capacitat per crear imatges poderoses amb la col·laboració inestimable del director de fotografia Mauro Herce mentre el treball amb el so demostra novament el talent d’Amanda Villavieja. El cas és que Sirat , recentment guardonada a Canes amb el Premi del Jurat, comença amb la instal·lació d’uns grans altaveus en un paratge desèrtic per tal que esclati la música electrònica (aportada per Kangding Ray) que, amb l’ajuda de substàncies lisèrgiques, fa que una multitud entri en trànsit. Allà arriba Luís (Sergi López) amb el seu fill petit (Esteban /Bruno Núñez) i un gos. L’home mostra als ravers una fotografia d’una noia. Ningú no la reconeix, ningú no en sap res de qui és la filla de Luís, que en va perdre el rastre cinc mesos enrere i creu que va desaparèixer en una festa com la que serà interrompuda per uns soldats al crit de “Torneu cap a Europa!”. Sota la vigilància militar, es forma una corrua de cotxes escapant-ne un grup al qual s’afegeix Luís: els fugitius potser el duran cap a una altra rave, al desert encara més profund, on podria trobar la filla. És així que comença una travessia imprevisible que esdevindrà infernal.

Amb el mateix títol i una cita inicial, Sirat invoca un concepte de l’Alcorà sense esmentar-lo: al final dels temps, per arribar al paradís, els humans hauran de passar per un pont (més estret que un cabell i més afilat que una espasa) a sota del qual hi ha l’infern: no tothom és capaç de travessar-lo. I és així que no n’hi ha prou amb el fet que els personatges (confluint uns rebels al marge de la societat, però amb uns camions tot terreny, un home i un nen aliens a aquell món i amb un cotxe poc preparat pel desert) afrontin obstacles (la benzina escassa, els camins incerts i difícils) en una mena de creuament entre la road movie apocalíptica (Mad Max) i el western errant (Centaures del desert). Arribarà una tragèdia que, en paraules de Laxe, representa una oportunitat de transformació i de creixement. Una mística que du a la crueltat, a exercir una mena de sadisme: una manera de sublimar una cadena de cops d’efecte amb els quals colpir i astorar els espectadors? En tot cas, tant hi ha imatges sublims com algun diàleg que pot semblar a frec del ridícul.