Un Primavera Sound gegantí, rejovenit i amb proclames a favor de Palestina

Sant tornem-hi al Primavera Sound. Des de primera hora de la tarda, legions d’estrangers, principalment a l’L4 i, enguany també, al tramvia, que per primer cop en un Primavera Sound et transporta directament al Fòrum des del centre de la ciutat. Cues, naturalment, per entrar al recinte i, abans de creuar el cartell lluminós i tan sovint instagramejat amb el nom del festival, un espai per a la reflexió: Unsilence Gaza, instal·lació conceptualitzada per Casa Nostra Casa Vostra i l’Institut Internacional per l’Acció Noviolenta, amb el suport de la Fundació Primavera Sound, on el paisatge sonor dissenyat per l’enginyer de so palestí Oussama Rima, so real d’una guerra, adverteix al visitant que “el silenci no és l’oposat del so de les bombes, és el que les permet”. Lloable iniciativa, naturalment, tot i que algun malpensat pugui creure que, al Primavera Sound, de retruc, li va a meravella per marcar perfil davant l’altre gran festival de la ciutat, el Sónar, que aquests dies sua de valent per comunicar de forma “clara i inequívoca” la seva condemna al “genocidi sobre el poble palestí” davant el degoteig de cancel·lacions –una quarantena, ja– d’artistes molestos per la vinculació financera del festival amb l’empresa proisraeliana KKR.

Les proclames a favor de Palestina, ahir al Primavera Šound, però, no únicament es van difondre per mitjà d’aquesta instal·lació sonora o l’estand amb què els mateixos organitzadors d’aquesta campanya, a través de la venda de samarretes i dessuadores, es proposaven recaptar diners que es destinaran a ajudes mèdiques d’emergència a través de la Palestinian Medical Relief Society. Dalt d’un dels escenaris (enguany n’hi ha catorze!) del festival, Idles, impetuós grup britànic de rock que, des del seu debut discogràfic l’any 2017, s’ha convertit en una de les noves formacions de capçalera del festival barceloní, no van parar de llançar consignes a favor de Palestina (Free, Free Palestine, els corresponia tot cridant l’audiència) al mateix temps que, a baix de l’escenari, s’hi feien pogos (aquest tipus de balls anàrquics i tribals en què els espectadors salten, xoquen i s’empenyen uns als altres) multitudinaris però, si més no ahir, prou civilitzats. La imatge de Lee Kiernan, un dels dos guitarristes del grup de Bristol, tocant de dalt a baix Gift Horse, en braços dels espectadors perdurarà com una de les imatges de la jornada d’ahir al Parc del Fòrum, on, una estona abans, s’hi havien pogut veure actuacions com les de la barcelonina Paula Ribó (que, amb el seu alter ego de Rigoberta Bandini, va oferir un breu showcase amb cançons del seu nou treball, Jesucrista Superstar, i antics temes com Ay mamá i In Spain we call it soledad) i la nord-americana Cassandra Jenkins, autora d’un pop elegant i ambiental (amb connotacions, gràcies als solos de saxo, al pop suau dels anys vuitanta) que, indubtablement, s’hagués assaborit millor a l’auditori del Fòrum, absent enguany en la xarxa d’escenaris del festival per la coincidència amb un congrés.

Si hi ha, però, un leimotif en aquesta 23a edició del Primavera Sound, però, és el de Les Supernenes, sobrenom amb el qual els mitjans amb gust per les tendències en el món del pop defineixen, tot servint-se dels personatges d’una sèrie de dibuixos animats (The Powerpuff Girls) la tripleta de noves reines del pop (Charlie XCX, Sabrina Carpenter i Chapell Roan) que, aquest cap de setmana, desfilaran pel Primavera Sound, que, en sintonia amb tal ocurrència, ha instal·lat a l’entrada del Fòrum tres ninots gegants amb la imatge de Bombolleta, Cactus i Pètal (les Supernenes en qüestió).

A l’entrada del Fòrum, en honor al líder del grup Shellac, que actuava en cada edició de festival fins que, l’any passat, va morir sobtadament amb 61 anys, hi ha un rètol colossal amb la proclama “Steve Albini First”. Però, malgrat les medalles a vells soldats, el Primavera Sound de les “supernenes” projecta una imatge de rejoveniment total, amb flamants noves estrelles repartint-se els escenaris grans i les velles glòries (en bona part, també, per la inactivitat de l’auditori, on, els últims anys hi havia actuat des de Mavis Staples i John Cale a la Sun Ra Arkestra del centenari Marshall Allen i, fins i tot, Maria del Mar Bonet) absents en la seva pràctica totalitat. La sensació, d’altra banda, que, després de les aventures frustrades a Madrid i l’Amèrica Llatina, el festival s’està retrobant de mica en mica amb la seva condició d’esdeveniment únic i intransferible també és palpable. “Primavera Sound, creat a Barcelona per al món sencer”, es llegeix aquests dies, en català (llengua que, si més no en els espais de restauració del festival, té encara camp per córrer), als pirulís de la ciutat.

Fins dissabte s’esperen més de 70.000 persones diàries al Fòrum. El Primavera Sound torna a exhibir múscul.