El ‘metal’ en llengua catalana, fort i divers com mai

Fa alguns (pocs) anys que se’n parla, però la publicació recent del llibre Història i poder del mètal català (Enderrock Llibres), així com la celebració, el pròxim 11 de setembre, d’un festival a Barcelona que, per al metal en la nostra llengua, ni que sigui a escala reduïda, pot significar el que el famós Sant Jordi del 1991 va significar per al rock català, han permès parlar d’una època daurada del metal en català amb, probablement, més certeses i rotunditat que mai.

Segons dades de l’Anuari de la Música, els anys 2023 i 2024 es van publicar en llengua catalana el major nombre de discos de metal de la història (prop d’una vuitantena cada any) i, com temien Eduard Cremades, Dani Farrús i Dani Morell, l’exhaustiu inventari de noms que s’inclouen en les 600 pàgines del llibre que han firmat s’ha vist superat per l’aparició, en aquests primers mesos de 2025, de “quaranta altres novetats i dotze grups nous o que mai fins ara havien cantat en català”. Els terrassencs Vidres a la Sang (una institució del metal extrem a Catalunya que pren el seu nom d’un llibre de Miquel Martí i Pol), Siroll! (grup de Cardona que el republicà Josep Maria Jové recomanava a Salvador Illa que escoltés, junt amb Crisix i els esmentats Vidres a la Sang, en el ple d’investidura de l’actual president de la Generalitat), Ósserp (una formació barcelonina de deathgrind que actualitza l’anunci de l’apocalipsi del Cant de la Sibil·la i, de passada, s’inventa un ésser mitològic en forma d’os amb sis caps de serp, obra de Marc O’Callaghan) i Bocc (banda de death doom amb lletres sobre Barcelona i una cada vegada més apreciable projecció internacional) són algunes de les puntes de llança d’un moviment que encara es mou en els soterranis però que no per això deixa de ser efervescent.

“Pràcticament hi ha grups en català en cada estil de metal”, confirma Farrús, instigador, junt amb Morell i Cremades, d’un llibre que no únicament deixa constància de la bona salut actual d’aquestes músiques extremes sinó que fixa la mirada enrere i, per primer cop, reconstrueix detalladament la història del metal als Països Catalans. “Encara estem investigant si hi ha una escena o no, però l’ecosistema segur que existeix”, afirma, per la seva banda, Dani Morell, que en un fil a l’antic Twitter va començar a recopilar grups que, almenys, tinguessin una cançó en català tot donant per fet que “en sortirien quaranta o cinquanta” fins que, al cap de mig any, va revisar el full Excel on les anotava i ja n’hi havia més de cinc-cents. “Aquell fil va tenir molt bona rebuda!”, recorda. Van posar-hi cullerada, entre d’altres, Arnau Tordera (cantant d’Obeses), els escriptors Màrius Serra i Enric Casasses, el fotògraf Jordi Borràs o la cuinera Maria Nicolau, encarregada d’escriure el pròleg per aquest llibre que, en el títol, invoca la seminal Història i poder del rock català que Jordi Sierra i Fabra va escriure l’any 1977. “Si volem ser un país normal, saludable, pròsper, poblat de ciutadans lliures i entusiastes, hem de tenir un mètal normal, això és, tope ràpid, tope fort, tope dur(...) i en català”, proposa la cuinera.

L’ecosistema de què parla Morell es deu “a l’existència de tot un entramat de segells, sales de concerts i botigues de venda en línia”, així com també sales de gravació especialitzades en aquestes sonoritats. “Abans molts músics es trobaven que havien de gravar un disc de death metal en un estudi on normalment s’enregistrava jazz. I, és clar, per molt que en sabés el tècnic, no tenia gaire idea del que li estaven demanant.” En aquest entorn hi ha festivals modestos però veterans com Move Your Fucking Brain, impulsat per una associació metal·lera de Molins de Rei, entitats com La Berguedana de Thrash... i centenars de grups que superen adversitats com no ser tinguts en compte pels grans festivals (ni tan sols els que estan especialitzats en metal) que es realitzen al país o no aparèixer en una televisió pública on, dècades enrere, com recorda Morell, “podies trobar-te a l’Sputnik una entrevista a Cradle of Filth”. “Cap d’aquestes bandes té, però, vocació de convertir-se en súper stars”, assenyala, ara, Jordi Meya, director de la revista Rockzone, que fa anys que ressegueix amb lupa aquesta escena, i impulsor, al capdavant de la promotora Hello Cleveland, del concert que, amb el nom de Catalunya Triomfant, reunirà Vidres a la Sang, Ósserp, Udol, Bocc, Siroll! i Assot l’11 de setembre al Paral·lel 62 de Barcelona. “Són bandes –afegeix Meya– que es mouen i se senten molt còmodes en l’underground, tant pel tipus de públic com pel perfil dels promotors i la manera com es treballa, amb una visió segurament menys mercantilista de la vida.” “Hi ha caps de setmana en què poden coincidir sis o set actuacions de grups de metal en català i has de triar, però, definitivament, els falta visibilitat per arribar a gent que escolta Carcass o Sepultura però desconeix que a Catalunya hi ha grups similars que canten en català”, proposa Morell. “Segur que si a algun d’aquests grups se’ls oferís algun dia tocar amb Iron Maiden o Metallica, els faria gràcia, és clar, però no són grups, com deia, que es morin de ganes per sortir en els mitjans. Hi ha un circuit de festivals petitons i sales alternatives on se senten còmodes i que s’ajusten plenament a la seva filosofia”, rebla Meya.

En un món, el de la música, amb tanta oferta i una si més no aparent uniformitat, però, la diferenciació és un valor afegit. I cantar en català, com indica Morell, és un element diferenciador ben clar. “Surten discos de bandes que canten en noruec i tothom perd el cul; ara mateix han tret un disc Blackbraid, que són un grup d’indígenes nord-americans, i tothom flipa en veure com són capaços de transmetre la seva cultura a través del metal. Al capdavall la gent, en aquestes músiques, busca coses que sonin autèntiques, i el català, com ja se n’estan adonant determinats segells britànics o els que ara editaran Bocc als Estats Units, sens dubte ho és.”

Història i poder del mètal català, dividit en dues parts (la primera, més literària; la segona, amb fitxes i dades biogràfiques de grups tant d’ara com d’abans), explora qüestions interessants com, per exemple, la relació entre aquestes bandes i la literatura catalana. “És increïble la gran quantitat de grups que versionen Mossèn Cinto Verdaguer, Salvador Espriu... i també escriptors vius”, indica Morell. “Bon Braguer [un grup de crossover-thrash de Torelló actiu des del 2017] han versionat El prefaci faci’l fàcil, d’Enric Casasses...”. Cremades, un dels coautors del llibre, serveix més exemples: “Bocc, en el seu últim llançament, inclouen un tema inspirat en L’escorxador [un thriller gòtic i rural de Lluís Riera] i Marasma [una banda de Palma que ja suma més de quinze anys en actiu] admet la influència de Recorda que moriràs (Males Herbes, 2017) de Ferran Garcia.”

També es dedica un capítol sencer, d’altra banda, a l’ús que es fan de les llegendes catalanes en el metal català, amb un èmfasi especial a la feina de bandes com, per exemple, Falç de Metzinera (trio femení de stoner i folk-metal que s’inspira en l’acusació de “bruixa i metzinera” que, l’any 1616, després de martiris i tortures, va portar fins a la forca Francina Redorta) o Fornaris, un grup de Menorca que adopta els noms de la saga de bruixes Erissones Fornaris per cantar, entre d’altres coses, sobre l’actual massificació turística que es viu a Menorca. “Estem acostumats a escoltar històries fascinants de mitologia nòrdica a través dels grups de metal de Noruega, però aquí, certament, també s’hi amaguen coses increïbles”, conclou Cremades tot defensant també el “caràcter únic” dels temes en què s’inspiren aquestes bandes.

“El que està succeint a Catalunya no és en cap cas un fenomen de masses”, conclou Jordi Meya, el director de Rockzone. “Però, com tot fenomen, hi ha una base real, estan passant coses que abans no passaven i, recentment, s’ha generat un efecte bola de neu que, de mica en mica, es va fent gran.” “Helevorn [un grup de doom-death de Mallorca en actiu des del 1999], per exemple, té vídeos que sumen més de 100.000 visualitzacions a Youtube”, rebla Morell. “I tot plegat –diu finalment Dani Farrús– fa que grups que no s’havien plantejat mai cantar en català, ara ho comencin a considerar.”