Per què a Sixena només es mostren obres catalanes?

A finals de març, el monestir de Sixena va reobrir, després de tres anys tancat, amb l’exposició de les obres d’art “recuperades” –amb vocabulari aragonès-– a Catalunya. A la comunitat veïna, el conflicte s’ha viscut en termes de vencedors i vençuts, si bé s’ha intentat dissimular amb un objectiu sens dubte que noble, si fos real: retornar l’esplendor perduda a aquest cenobi situat als Monegres. Sonar, sona bé, però tot comença a grinyolar quan apareix un fantasma, la desídia històrica, i segons com encara vigent, de les autoritats d’Aragó envers aquest monument que, no s’hauria d’oblidar, és de propietat privada, d’un orde religiós que fa més de 50 anys que en va marxar. La falta d’inversions per rehabilitar un edifici tan emblemàtic de la Corona d’Aragó, que fins fa poc era una ruïna, és una contradicció xocant si es compara amb l’enorme quantitat de recursos públics que s’han destinat a batallar judicialment amb Catalunya.

I no és l’única paradoxa. A l’exposició que s’ha muntat al monestir s’exhibeixen exclusivament objectes artístics procedents de les col·leccions catalanes desmembrades pels tribunals. Se n’hi han aplegat una tercera part del prop de cent que hi havia al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i al Museu de Lleida. Des d’Aragó sempre s’havia retret a les institucions museístiques de Catalunya que tinguessin la gran majoria d’aquestes peces als magatzems, amb la promesa que al monestir tindrien visibilitat totes. Doncs no han complert la seva paraula.

L’altra gran contradicció és que l’interès per buidar els museus catalans dels seus béns originaris del monestir no ha anat acompanyat de la mateixa política de desplaçar-hi els no pas pocs ni insignificants tresors de Sixena que custodien els propis museus aragonesos. A l’exposició que, sobre el paper, s’ha anunciat com la del restabliment de la brillantor del monument espoliat no hi ha viatjat cap de les com a mínim disset obres que havien lluït a les seves parets i que avui són als museus d’Osca i de Saragossa. Algunes de les quals, per cert, van sortir del monestir amb les mateixes condicions il·legals que s’han argüit en els litigis contra Catalunya.

Un cas ben il·lustratiu d’aquestes diferències de criteri és el de les caixes sepulcrals gòtiques de les religioses d’estirp més noble. A la mostra hi ha les tres bellíssimes urnes policromades que la Guàrdia Civil es va endur del Museu de Lleida el 2017, però no hi és una quarta de les mateixes característiques que custodia el Museu de Saragossa. Potser els seus conservadors no les tenen totes amb les condicions que ofereix el cenobi per al seu manteniment? Podria ser, si ens fixen en un detall revelador: el triplet de sepulcres lleidatans s’han hagut de protegir dins de vitrines, amb tota probabilitat per evitar despreniments de pintura, amenaça que no tenien quan eren al museu.

Una altra situació rocambolesca és la dels fragments supervivents de l’esmicolat retaule d’alabastre de Santa Anna, de Gabriel Joly. El Museu de Lleida en tenia quatre a les seves sales que, cal recordar-ho sempre, van ser requisats el 2017. Un any després, la historiadora de l’art aragonesa Carmen Morte va localitzar un altre fragment d’aquest mateix retaule, abandonat en un racó del Museu de Saragossa. A Aragó fins llavors ningú sabia que existia al seu propi territori un vestigi d’allò mateix que havien anat a buscar per la força a Catalunya. El cas és que hauria estat si més no bonic que aquesta peça fins fa poc desconeguda s’hagués retrobat ara amb les seves germanes lleidatanes a l’exposició del monestir. Però no ha estat així: només es mostren les que es van arrabassar al museu de la capital del Segrià.

Ara també hauria estat una bona oportunitat de portar al monestir els sis compartiments de l’antic retaule major del segle XVI, del fins fa poc anomenat Mestre de Sixena i identificat recentment com el pintor Rodrigo de Sajonia, que tenen, i retenen, el Museu d’Osca (4) i el Museu de Saragossa (2). El govern d’Aragó va tenir l’ocasió d’adquirir una setena taula que va sortir a subhasta el 2017, en ple conflicte amb els seus veïns catalans, però va mirar a un altre costat tot al·legant que la trobava massa cara. La peça es troba actualment al Meadows Museum de Dallas. El Museu de Lleida, que va ser el que va lligar caps de la seva procedència, va fer una oferta però va ser insuficient.

El Museu de Saragossa tenia fins fa poc en custòdia judicial una altra part del mateix retaule i un bressol de plata del segle XVI o XVII que sí que s’han mogut a Sixena. Les dues peces van ser retirades abans que es venguessin, els anys 2017 i 2016 respectivament, en sales de subhasta de… Barcelona.

I encara més. Al Museu d’Osca conserven sis taules d’un altre retaule originari del cenobi dedicat a Sant Joan Baptista. D’aquest mateix retaule el Museu de Saragossa en posseeix dos compartiments. I també aquí, a la capital de la regió, custodien el quadret Santa Úrsula amb les onze mil verges. Aquesta, de peça, va ingressar al museu el 1927, és a dir, després de la declaració del monestir de Sixena com a Monumento Nacional (es va aprovar el 1923), cosa que, teòricament, impedia legalment que poguessin sortir més tresors del seu recinte. Si el quadret hagués anat a parar en alguna col·lecció catalana, hauria figurat en la llista d’obres reclamades per Aragó.

Una prova més la tenim en l’arxiu de Sixena. El 1936, després de l’incendi anticlerical que va arrasar el monestir, es van poder salvar un gruix important de documents que van acabar desats a l’Arxiu Històric Provincial d’Osca, on romanen. Una altra part dels fons de papers va fer el viatge al MNAC, fins que el 2016 la justícia va pressionar el museu català perquè els enviés a Sixena. Era il·legal que estiguessin a Barcelona, però a Osca, no.

Aquest diari ha contactat amb fonts del Departament de Cultura del govern aragonès per mirar d’esbrinar si hi ha cap voluntat de reintegrar al monestir, a curt, mitjà o llarg termini, tot aquest conjunt d’obres d’art i de documents, seguint la lògica que els ha dut a demandar Catalunya. No han donat cap resposta.