Billie Eilish, el triomf de l’empatia

Concert ahir al Palau Sant Jordi, el segon de Billie Eilish aquest cap de setmana a Barcelona davant 18.000 persones, d’aquells que semblen alguna cosa més que un concert. Un match emocional en tota regla en què la cantant californiana, de 23 anys, va connectar amb uns espectadors que, en molts casos, probablement van saber algun dia trobar en les cançons d’aquesta noia algú que semblava que parlés per a ells quan, a cor obert, exposava les seves inseguretats, confusions i vulnerabilitats. No t’entenen els pares, no t’entenen els mestres, no t’entenen els psicòlegs... Però t’entén Billie Eilish com, d’ençà que la música és música, escoltes un disc (o el que sigui que s’escolta ara) a l’habitació de casa i sembla que, aquell que canta, et conegui com ningú.

És difícil, doncs, intentar desxifrar el fenomen Billie Eilish sense tenir en consideració aquest poder que, en noms i formes diferents, probablement, segons cada generació, sempre ha tingut la música. Eilish, que no actuava a Barcelona (on ha fet els seus dos únics concerts a l’Estat) d’ençà la seva doble visita (primer al Sant Jordi Club i sis mesos més tard al Sant Jordi gran) l’any 2019, no juga, a diferència de tantes altres estrelles rutilants, la carta de la sexualització o la de la moda, sinó que ho fia tot a les emocions. El desplegament audiovisual i escènic (un escenari rectangular al mig de la pista amb dos fossars per a quatre músics i dues coristes, a més de pantalles, làsers, flamarades, plataformes mòbils i confetis) és, certament, dels més creatius que s’han vist a Barcelona en molt de temps. Però, tot i que la part tècnica és com per estar l’hora i mitja que dura el concert absolutament bocabadat, continuen prevalent... les emocions, amb cançons que, ahir, Eilish, extraordinària en tot moment però molt especialment en les parts del concert més íntimes i melancòliques, va brodar: Skinny (“la gent diu que semblo feliç només perquè m’he aprimat”, canta en una cançó que tota noia pressionada sobre la imatge corporal s’hi pot sentit interpel·lada); Your Hero (“ella deia que tu eres un heroi, i vas jugar aquest paper, però vas arruinar-la en un any, no facis com si fos complicat...”, diu en aquesta crítica sobre els abusos de poder); TV (“ara mateix no vull parlar, només mirar la televisió”, explica en aquesta cançó sobre l’aïllament i la soledat)...

Ni de bon tros, però, va ser un concert emo, com en diuen ara. Eilish, que va comparèixer dalt d’un cub lluminós enorme amb la gorra del revés, samarreta esportiva i dos llargs mitjons blancs, va fer ballar tot el Sant Jordi durant el gruix del xou (increïble Bad Guy, novè tema del concert); no va deixar de córrer de punta a punta del rectangle; i va portar el concert en tot moment per allà on va voler, demostrant un domini dels codis propis d’aquesta mena de cerimònies absolutament abassegador: aquells segons de silenci que deixes perquè el públic pugi uns quants decibels la cridòria, aquella picada d’ull que fas quan saps que, en aquell moment, les pantalles del pavelló (incloses les que estan... al terra de l’escenari!) estan projectant la teva cara en un primeríssim primer pla... Moments a destacar? When the party’s over (que va cantar asseguda amb les cames entrecreuades i, després, tombada a l’escenari), What Was I Made For? (de la pel·lícula Barbie), Birds of a feather (amb què va tancar el concert)... Però no va ser un concert d’aquells d’estar esperant que toqui tal o tal altra cançó: no hi va haver baixades de tensió amb què avorrir-se, ni discursos allargassats que trenquen el ritme, ni exhibicions vàcues de virtuosisme per part de ningú.

Eilish no li va caldre dir ni tant sols el típic “bona nit” o “us estimo” en català (o castellà) per connectar de ple amb el públic del Sant Jordi. Tot en anglès, incloses les breus paraules per lamentar la violència que aquests últims dies s’ha viscut a Los Angeles, la seva ciutat. Però, tot i així, costa trobar artistes que hagin sintonitzat amb la seva audiència de manera tan completa, directa i natural.

“Gràcies / Gracias, Barcelona”, es llegia just havent finalitzat el xou en alguns cartells lluminosos del metro amb la tipografia d’aquest Hit me hard and soft tour de la cantant. Els que hi van ser, no ho oblidaran.