Retorns de conseqüències insospitades

Aquestes setmanes s’ha parlat i es parlarà molt, després de la sentència del Tribunal Suprem, de la restitució de les pintures de Sixena del museu on es conserven, el MNAC de Barcelona, al seu lloc d’origen, el monestir medieval de Sixena, a Aragó. S’ha recordat l’incendi del monestir el 1936 i el salvament del que quedava de les pintures pels serveis encarregats per la Generalitat de Catalunya de la protecció del patrimoni religiós, amb l’expertesa de Josep Gudiol i Ricart i dels restauradors Ramon Gudiol i Antoni Llopart. Sense aquestes intervencions i la recuperació sota l’emblanquinat, el 1960, pels tècnics del museu (aleshores MAC), de quatre grans escenes més del tester sud de la sala capitular, aquestes pintures avui ja no existirien.

Vull recordar la importància històrico-artística del conjunt, entre el romànic més tardà i el gòtic, poc abans del 1200, testimoni d’un estil nou amb aires mediterranis i europeus que va ser comparat per Walter Oakeshott, el 1972, amb les miniatures de la bíblia anglesa de Winchester. S’han alçat sobretot veus d’historiadors de l’art, restauradors i museòlegs, alertant del risc d’un trasllat, pels moviments, els canvis de temperatura i la no adequació a l’espai d’origen, ja que avui en dia aquestes pintures ja no són murals sinó sobre tela.

Sentim dir des d’Aragó que les pintures de Sixena són fruit d’una espoliació. No és així. Espoliació són béns robats i emportats per dret de conquesta militar, o de tot altre tipus, com les obres conquerides per Napoleó fa dos segles o les preses de força pels nazis abans i durant la Segona Guerra Mundial. També ho són els marbres del Partenó o els papers de Salamanca. A Grècia, les destruccions de l’Acròpolis es remunten a l’ocupació turca del segle XVI i al setge dels venecians del 1687. Cap al 1800, un anglès, Lord Elgin, amb l’autorització del sultà, es va endur totes les antiguitats i pedres històriques que va poder i setze anys més tard les va vendre al British Museum. Amb poca gràcia i menys documentació s’ha posat en paral·lel la qüestió de Sixena amb les demandes de retorn dels marbres del Partenó a Grècia. El tema dels retorns i de les restitucions d’obres d’art i patrimonials serà una de les principals problemàtiques que hauran d’afrontar els museus durant el segle XXI. Però no es pot barrejar tot.

Hi ha les demandes relacionades amb fets de guerra. El Museu del Louvre es buidaria si hagués de tornar tot el que l’exèrcit napoleònic s’endugué de diversos països del món, principalment de les col·leccions italianes, alemanyes o espanyoles, mentre del 1798 al 1801 les expedicions de Bonaparte a Egipte espoliaren el país d’antiguitats. L’evolució de les actituds cap al reconeixement del dret a la restitució i el retorn de les obres d’art al seu país d’origen planteja problemes d’ètica i d’història. Els directors dels grans museus del món vigilen amb cautela l’evolució de l’opinió i els moviments dels polítics. Quan poden s’hi oposen discretament.

Un aspecte particular de l’espoliació per fets de guerra és el retorn dels béns jueus confiscats abans i durant la Segona Guerra Mundial. Això ja s’està fent amb la dificultat afegida que cal documentar la procedència exacta de cada obra a fi d’identificar-ne el propietari espoliat i els seus descendents.

També hi ha actualment nombroses demandes de restitució de béns situats en museus formats a les antigues capitals colonials. Països esdevinguts independents reclamen el retorn dels seus tresors. És una qüestió enverinada que la major part dels museus no es vol ni plantejar. Com s’ha d’exposar l’art de l’antiga colònia als museus del país colonitzador? Cal confessar com es van obtenir les peces en el marc de l’espoli colonitzador? Cal tornar-les? Ho ha explicat fa poc el Musée Royal de l’Afrique Centrale a Tervuren-Brussel·les, l’antic museu colonial creat pel rei Leopold II, el 1897-1898, perquè els belgues aprenguessin a conèixer el Congo.

Aquesta qüestió va lligada amb la problemàtica de saber com exposar museísticament les altres cultures i sobretot de com exhibir els humans. Cal tornar-los? A Catalunya n’hem tingut un bon exemple amb el boiximà de Banyoles, el personatge dissecat que s’exposava al Museu Darder, una ètnia de talla petita, coneguda per la seva integració a la natura entre Botswana i Namíbia. Va comprar-lo a París Francesc Darder (1851-1918), veterinari i taxidermista que fou director del parc zoològic de Barcelona des de la seva creació, el 1892. Més tard, Darder va donar la seva col·lecció a Banyoles, on el 1915 es va fundar el museu-biblioteca que se li va dedicar. Enmig d’una gran polèmica, el boiximà va ser retornat al seu país d’origen per a ésser enterrat, el 1997.

Els béns o objectes extrets de llur entorn d’origen ja no tenen el mateix sentit que tenien. Pertanyen a un altre context cultural, però la qüestió de fons és si han de tornar al seu cercle d’origen? La història no es viu dues vegades ni es refà, però es pot explicar. Imagineu què passaria si es tornessin totes les mòmies egípcies que hi ha disperses pels museus del món per a ésser de nou enterrades prop del Nil?

A més, són qüestions que topen amb la inviolabilitat de les col·leccions dels museus que els tractats internacionals de l’ICOM recomanen de no dispersar, de no disgregar. Si se segueix la reivindicació aragonesa s’haurien de buidar el Louvre, el Prado o el Metropolità de Nova York. Tornar o retornar, deixar, donar o dipositar les pintures de Sixena a Aragó obriria una escletxa de conseqüències insospitades i les portes a tota mena de reclamacions i de reivindicacions del patrimoni museístic, oblidant que, sense els museus i els restauradors, aquest patrimoni ja no existiria.

La restitució de béns culturals no és cosa senzilla ni tan sols per als eventuals receptors, sense comptar amb els drets adquirits pels conservadors dipositaris. En general, acceptar el retorn és confessar que hi ha hagut apropiació indeguda.

Si Catalunya hagués colonitzat la Franja de Ponent, ara se li podria exigir que en el marc de la descolonització restituís els béns confiscats. Aquest no es el cas amb Sixena. Avui, a Aragó la bel·ligerància és extrema i a Catalunya la prudència és excessiva. No n’hi ha prou amb les declaracions de circumstància d’alguns i amb la discreció poc coratjosa de tants d’altres.

No barregem les coses: els claustres romànics del Rosselló que són a museus americans van ser comprats legalment. Grans obres es troben fora de context: la Bíblia romànica de Ripoll és a la Biblioteca Nacional de França, a París, i les corones visigòtiques de Guarrazar es troben dividides entre el Museo Arqueológico Nacional de Madrid i el Musée National du Moyen Âge, a París. En algun cas els museus s’entenen per a fer un intercanvi de peces. A la nova Europa es pot provocar una reacció en cadena incontrolable i grans moviments d’obres cap als llocs on foren produïdes.

Però, tot això que he explicat no val pel cas de Sixena. És a dir, que no val per a grans superfícies de pintures murals d’extrema fragilitat que cal protegir. En aquest cas, la solució més assenyada és que les pintures es quedin al MNAC i que se’n faci una reproducció a Sixena. La tecnologia ho permet i s’ha fet en molts llocs, sense anar gaire lluny, a Taüll i a Boí amb les pintures murals romàniques que són al MNAC.