“Ser conscient que la vida és salvatge i bella et fa viure-la millor”

Sí, absolutament. Aquesta és la qüestió interessant, et preguntes com s’ho farà. A priori sembla inspirador que una persona digui: “Jo passo; davant la precarietat i la impossibilitat d’accedir a un habitatge digne, visc amb la meva casa amb rodes per la ciutat de la meva manera.” Però això costa un esforç de sostenir. Aleshores veurem com busca altres solucions per no deixar de ser honest amb la manera com vol viure. I veurem si és possible o no. En aquest sentit, la pel·lícula parla de poder reinventar-se.

Sí, en el còmic sempre hi ha aquesta cosa més lleugera pel mateix dibuix, que ho embelleix. A la pel·lícula, en canvi, hi ha més emoció, més dolor i les dificultats es veuen més en carn i ossos que en el dibuix. Això fa que les parts dramàtiques ho siguin més que en el còmic.

Creiem que es devia dir Òscar i, jugant, ell s’ha inventat aquest diminutiu. Es veu que no té una bona relació amb el pare, que no hi ha hagut entesa. Segurament sentia la necessitat de rebatejar-se, d’inventar-se un nom nou. En el personatge hi ha aquesta cosa de reinventar-se, d’intentar-ho sense grans idees filosòfiques al darrere, simplement com un gest d’autoafirmació i independència. Crec que potser per això es bateja com a Os. També per aquesta faceta més animal, més salvatge que té, i perquè s’està tornant una mica salvatge, vivint en una mena de cau, que és la furgoneta. És un redós calentó, però a la vegada una trampa per no atendre les responsabilitats que té a fora: la custòdia, la paternitat, donar un lloc càlid i segur a la seva filla. I per això també m’interessava, perquè ell vol fer-ho amb la furgoneta, però potser li pot donar un lloc millor.

Sí, com a actor, com a persona i com a tot. Al final, val més pensar que sempre pots fer les coses diferents, les pots fer millor. També hi ha la possibilitat de canviar d’ofici, de reorientar la vida. Està bé saber com de voluble i canviant pot ser la vida laboral i relacional, l’espai físic... I com a actor, ja ni t’ho explico. Ser conscient que la vida és així de salvatge i bella és el que et fa viure-la millor.

Sí, sense cap mena de dubte. La meva escola és el teatre, tant fer-lo com veure’l. N’he après estudiant-lo i sobre l’escenari. I ara estic aprenent molt del món del cinema, que és fascinant, sobretot ara que començo a fer alguns papers protagonistes.

Sí, estic obrint-me a aquest món. A partir de treballs més coneguts com aquests que dius, m’han sortit projectes i ofertes molt interessants de gent que ha conegut la meva feina. S’ha notat molt un canvi en les propostes, i m’està agradant en molts aspectes. Però el teatre, si puc, vull intentar mantenir-lo. M’agradaria fer, almenys, una cosa de teatre a l’any.

El que necessito, el que més m’activa, són les obres bones, i moltes són clàssiques. Quan hi ha un treball tan complex i ric a fer, quan tinc un bon text de teatre al davant, hi vaig directament. Per a mi és un pou d’estudi, de dificultat, de joc. Els clàssics et donen moltíssimes coses i els temes sempre són interessants. Tots els que he pogut fer han estat grans vivències. En guardo un coneixement preciós i únic, perquè estudies les idees que hi ha darrere de Shakespeare, de Beckett, de Dostoievski, de Molière, i les pots comprendre d’una manera que va més enllà de l’intel·lectual, que ja és un goig. Entendre-les de manera física, emocional i intel·lectual, amb tanta profunditat, és encara més potent.

Beckett i el seu Esperant Godot. Per la seva mirada, el sentit de l’humor, la concepció del món, que és alhora pessimista, bella, còmica... La mirada de Beckett sobre l’existència em fa vibrar, em remou, em fa riure i m’agrada moltíssim.

Jo crec que aquests amics se’ls ha anat trobant amb aquest estil de vida. Sempre he intuït que ha deixat enrere un altre món de gent en qui tenia molta confiança, que potser li deien les coses que no feia bé o el podien jutjar o qüestionar. Llavors, té aquestes relacions més distants que ja li van bé, com el policia amb qui parla al bar. Gent amb qui crea un vincle que no és gaire profund, perquè ja li convé.

Sí, em va agradar molt el còmic i va ser el ganxo per a mi. Em semblava una història preciosa, i el personatge i el seu estil de vida em resultaven molt suggeridors. Viu en una furgoneta per necessitat i per accident, d’una manera autònoma i lliure dins d’aquest monstre que és una ciutat occidental, on tot està rebentat pel capitalisme i el consumisme. M’agradava com intenta, sense donar-se importància, viure de manera independent de tot això. També m’agradava el vincle que té amb la seva filla, que ja estava molt present en la novel·la gràfica, i com s’hi relacionava a través de la imaginació i del joc. Això em semblava bonic. Quan l’Eloy Calvo m’ho va proposar, vaig pensar: “Per què no? Pot ser molt maco.” I aquí està la pel·lícula.

Per a nosaltres, o almenys per a mi, les ficcions acaben sent feines en les quals t’involucres, no són només per evadir-se. Hi trobes temes que et travessen a la vida i t’hi impliques d’una manera diferent d’aquest joc que fa ell per distreure la seva filla i per distreure’s ell mateix. Tal com jo entenc la interpretació, hi ha joc i imaginació, però a la vegada hi ha la necessitat de bolcar-s’hi, de comprometre’s amb els temes que es tracten.

Sí, talment. La gràcia és que hi ha moments que penses: “Però què està fent?” I està bé posar-lo en aquesta lluita i plantejar a l’espectador com afrontaria ell situacions semblants.

No, jo no he anat mai en furgoneta. Amb la meva família anàvem amb el cotxe, tots estrets, i ara estem pensant de posar-hi una baca, perquè cada cop necessitem més coses, ja som quatre. Ho hauries de preguntar al director. Jo crec que és casualitat. Deuen veure’m una mica animal.