Retorn al ‘landismo’ amb variants

Director i guionista de diverses comèdies sense transcendència, Álvaro Díaz Lorenzo aposta per ressuscitar el landismo a Vírgenes , en què, a l’estiu del 1968, tres joves sevillans van a Torremolinos amb el propòsit de “perdre la virginitat”, tal com ho diuen, amb unes sueques. No sabem, però tampoc importa, com s’ha forjat l’amistat entre ells: Honorio, membre d’una família de l’Opus que descobrirà una cosa inesperada del seu pare; Rafa, que treballa com a cambrer i explica a una cambrera temporal (Ana) a Torremolinos (de la qual s’enamora havent dit abans que, més que sexe, ell vol amor) el pesar per la mort accidental dels seus pares, i Vicente, que té una xicota (Carmen) que no li permet tocar-la abans de casar-se. Si hi afegim que es vol que la noia sigui graciosa, però se la mostra com una dominadora que reprimeix el seu xicot escalfant-li la bragueta, poden fer-se’n una idea, dels tòpics i estereotips amb els quals juga el film.

Díaz Lorenzo vol homenatjar Berlanga a través d’un personatge secundari que diu que el cineasta, amb intel·ligència i subtilesa, va burlar la censura amb Bienvenido, Mister Marshall criticant el franquisme simulant fer-ho als “americans”. Son consideracions que poden discutir-se, però, en tot cas i com he dit, el referent de Vírgenes és el landismo de finals del franquisme. És cert que, des d’una perspectiva actual, s’hi vol diluir el masclisme i que s’hi ridiculitza els mascles obsedits pel sexe, cosa que, de fet, s’entreveu en el mateix landismo. També que s’hi mostra la persecució de l’homosexualitat en el franquisme, que, cosa que no podia fer-se en el cinema de l’època, és criticat per alguns personatges. Però hi ha qui, aparentant ser un addicte al règim, ho fa d’una manera que provoca perplexitat: “Quan això acabi, el món s’oblidarà d’ells, però no d’El Quijote, del Gernika, de Las meninas, del Romancero gitano, d’El verdugo. Perquè, fill, Espanya és eterna, talentosa i universal.” Carai.