La unitat musical de John Eliot Gardiner

Potser sigui com a conseqüència de la mercantilització de les nostres ments, on tot s’ha convertit en susceptible de ser un mer producte, però el que és cert és que ens hem acostumat, massa, a assistir als concerts com a simples consumidors passius. Aquesta assistència, progressivament, ens ha anat portant a una coneguda dimensió de superficialitat i d’enlluernament interpretatius que dista molt de la profunditat i de la il·luminació que demana la música. Profunditat i il·luminació són les que vam poder escoltar, aquest dimecres al Palau de la Música Catalana, amb The Constellation Choir and Orchestra, el nou projecte del reputat director britànic John Eliot Gardiner (Fontnell, 1943). Un any després de demostrar que l’edat no ha de ser un impediment per a la creació de nous projectes, fins i tot en circumstàncies personals difícils i adverses, Gardiner va demostrar el perquè d’una trajectòria que és referencial en la història de la interpretació musical dels darrers cinquanta anys. Dins aquesta trajectòria el seu projecte, ara fa 25 anys, del Bach 2000 brilla amb lletres d’or en haver interpretat en diferents esglésies del planeta la majoria de les cantates de Johann Sebastian Bach (1685-1750). Tres d’aquestes cantates (números de catàleg 12, 103 i 146) van ser les escollides per a un concert en què, ras i curt, vam tornar a retrobar-nos amb la presència real que Gardiner sap edificar amb els seus elements corals i orquestrals. Més enllà del canvi de nom, és evident que som davant de l’excel·lència i sublimitat característiques dels conjunts del director britànic que van oferir una veritable lliçó de com fer-nos arribar l’emocionalitat expressiva d’unes Kirchen Musiken que encara ens parlen de tu a tu. I més quan es disposa de grans solistes vocals i instrumentals com els que integren aquests equips. Més de dues dècades d’haver estudiat i enregistrat aquestes músiques, Gardiner va demostrar com sempre una interpretació pot millorar-se. Una millora que per a Bach era sinònim en la seva teoria immanentista de la música d’una aproximació més gran als ens inefables. I aquests són els que van fer acte de presència en una de les darreres nits de primavera d’enguany en què la progressiva caiguda de la llum solar va coincidir amb unes músiques farcides de poesia religiosa perfectament ajustable als temps estranys i distòpics en els quals toca viure. Quantes vegades sembla que hem perdut de vista la gran pregunta “per a què serveix la música?”, concerts com els de dimecres ens donen la resposta. Per fer-nos adonar que la vida és sempre més profunda, complexa i enigmàtica del que sembla en aparença.

Vaig sortir del Palau diferent a com havia entrat i puc assegurar que s’havia propiciat la transformació en poder sentir, per unes hores, el món i els altres com a parts d’una unitat immensa. Com un gran reflex de la unitat musical de John Eliot Gardiner.