Cinema / documental
Radiografia de Quino, el pare de Mafalda
Ningú no té la fórmula de l’èxit. Molts productors i directors de cinema firmen aquest axioma del món de la cultura. Es pot intentar, però, explicar a posteriori un fenomen. Ho fa el cineasta argentí Mariano Donoso (San Juan de la Frontera, 1974), que ha codirigit amb Federico Cardone el documental Quinografía , sobre l’humorista gràfic i creador de còmics Joaquín Salvador Lavado Quino. “Quina és la clau de l’èxit internacional i al llarg del temps de Mafalda?”, li preguntem. “És molt difícil de dir, perquè el magnetisme que genera és massa global –respon en una entrevista per a Zoom–. Tinc una idea que té a veure amb el poder, en com Quino veu i pot plasmar en la seva obra una ètica del poder i del no-poder. I crec que Mafalda és la part de la seva obra que té una sortida, una resposta. Si un mira les seves pàgines d’humor, veu una tragèdia una mica aclaparadora. En canvi, Mafalda té una sortida una mica més lluminosa.” Aquesta lluminositat té, per al cineasta, una explicació: “Mafalda són cinc o sis amics, nens petits, que tenen una cosa que el món d’avui no té: l’acceptació de la diferència. A Mafalda, aquests cinc o sis amiguets són tots molt diferents, i, tot i això, s’estimen, comparteixen el barri, els jocs, i en cap moment se’ls acut separar-se per aquesta diferència. Hi ha una unitat i una cosa lluminosa a Mafalda que arriba a tothom.”En aquest món infantil, diu Mariano Donoso, les diferències són acceptades: “Les idees que separen són naturals al món dels adults, però en aquest món preservat i de resistència dels nens, això no passa. I ells s’accepten diferents, i juguen, i es diverteixen, i comparteixen. Hi ha una dimensió política en això que és una ètica, n’estic segur, i és un gran descobriment de Quino. I em sembla que això és una cosa que contagia a tothom. A tots ens agradaria acceptar el que és diferent; no tolerar-lo, sinó acceptar-lo, i ser feliç i divertir-se i jugar. I, en canvi, passem els dies afirmant-nos en el que ens constitueix i separant-nos del que no ens constitueix o no ens fa gràcia.”
Arqueologia d’un arxiu
La pel·lícula desgrana la personalitat fascinant de Quino (1932-1920) a partir d’un arxiu que va descobrint un grup de personatges. Quinografía va afegint veus, imatges d’arxius i altres elements per anar descabdellant la personalitat de Quino, un creador fill d’immigrants (la mare era malaguenya) que va créixer a Mendoza, entre altres migrants, sobretot d’origen mediterrani. Un home que sempre manté una actitud crítica amb el poder i s’exilia quan arriba la dictadura militar argentina. “Quino torna a viure a Mendoza, després d’haver-ne marxat als 17 anys –explica el director–, hi torna ja de gran, quan tenia els ulls molt malalts i estava a punt de quedar-se cec. Després de tenir cases a tot arreu (havia viscut a París en la seva última etapa, a Madrid, a Milà, a Buenos Aires...), torna a Mendoza, una mica com diuen que fan els elefants, que van a morir on van néixer. I a través d’uns amics en comú amb la família, ens diuen: ‘Quino ve a viure a Mendoza, podríem fer-li una entrevista.’ Aleshores, nosaltres només vam anar a gravar una conversa, no a fer una pel·lícula. Vam guardar aquell material vuit anys guardat, i després vam emprendre la tasca de fer una pel·lícula.”
L’entrevista era tan fresca que “vam pensar que potser es podia articular amb el seu cercle íntim, les seves amistats, els seus familiars; això ja va transformar la pel·lícula en una cosa coral”. Entre els amics i admiradors que hi apareixen hi ha Joan Manuel Serrat, Milena Busquets, Jorge Valdano, l’humorista i periodista colombià Daniel Samper...
Mariano Donoso diu que ha fet “un documental molt simple, que mostrés que va néixer a Mendoza i va tenir moltes pàtries i moltes llars, que és on tenia les seves amistats i la seva vida íntima.”