Jordi Boixadós escriu l’autobiografia d’un home passivament complex

Jordi Boixadós (Barcelona, 1958) és un home polifacètic. Dir-ne renaixentista podria sonar a elogi desmesurat, però tradueix novel·les amb solvència i consciència, ha escrit cançons molt bones i interpreta música en directe, ha escrit teatre i en representa de manera es podria dir que permanent a Teià, on viu, i escriu novel·les de text fluid i elegant, personal fins allà on li cal, i toca temes de fondària emocional no gaire –o gens– transitats. També és poliglot: controla set o vuit idiomes. Si mai fos poli, seria el bo, perquè, més enllà que somrigui sovint, és una persona simpàtica, regala empatia i té un tarannà calmós.

Ara, presenta la seva vuitena novel·la, Donar-ho tot (La Campana). Amb poc més de seixanta anys, retirat en un poble d’Occitània, el protagonista rep una visita que el farà recordar. Un vell amor per una dona superba, amb aquella pàtina d’obsessió, passió i frustració que el fa destructiu. Amics de joventut, en l’època del grup musical, i el xoc viscut amb un d’ells, afectat per una malaltia mental. I més tard una paternitat que mai ha pogut assumir.

Expliquem la trama d’una manera limitada per no desvelar informacions que, sense buscar una tensió de thriller, l’autor ha administrat de manera sàvia al llarg d’un text que es llegeix com si la veu del narrador, del protagonista, t’expliqués part de la seva vida a cau d’orella.

És una novel·la intimista que pivota damunt diferents temes. Un dels importats és el sentiment de paternitat, a través de la història d’un fill biològic amb qui el protagonista no pot exercir de pare. “Jo tinc un fill, bastant gran perquè el vaig tenir jove, com el protagonista de la novel·la. I penso que, com la majoria de pares i mares, tinc la sensació que no ho he fet bé, sobretot quan passa per un problema, quan veus que no és feliç. El meu pare va morir quan jo tenia vint anys. Per tot plegat, tinc una manca de figura paterna i de seguretat com a pare. Si pogués tirar enrere, triaria una altra professió –durant anys tenia una feina que m’obligava a viatjar molt– i estaria més temps amb el meu fill”, explica Boixadós.

“Aquest, però, no és el disparador de la novel·la. Ho és el cas hipotètic que, jo mateix, que fa 45 anys que estic amb la meva dona, hagués tingut una amant, també casada, i s’hagués quedat embarassada i no hagués volgut saber res de mi en relació amb el fill. Què passaria? De casos similars, n’hi ha molts. Penso que, per la meva manera de ser, no podria oblidar mai que aquest fill és meu i em faria molta ràbia no poder-lo veure créixer, no poder-li dir que és el meu fill.” I amb això ha creat el seu protagonista. “He jugat a viure la vida del personatge. La meva intenció és que l’obra sembli una autobiografia sincera d’una persona que viu el dol per la seva vida. No l’ha aprofitada, ha deixat que la vida se l’emporti per endavant. No s’ha recuperat dels traumes de la joventut, de les pèrdues en general. Amb poc més de seixanta anys, està sol i es pregunta què ha de fer.”

Un altre tema són les malalties mentals, en concret les depressions i les conseqüències per als malalts i per al seu entorn. “N’he conegut casos, de poc a molt propers, de greus a molt greus. Formar part del seu entorn és molt dur i pot provocar situacions traumàtiques que et poden deixar molt afectat per la resta de la vida. Moltes novel·les meves parlen, directament o indirecta, de personatges autodestructius.”

I també hi afegeix persones tòxiques per culpa d’un tarannà egòlatra, dominant, manipulador, superb i en com poden afectar la vida dels altres. “Sempre m’ha fascinat la supèrbia de pensar-nos que som algú, sense tenir en compte que a tots se’ns menjaran els cucs. Tots tenim la nostra vanitat, però, més enllà, hi ha aquesta gent que es creu diferent, millor, que s’ho ha de menjar tot i ser una estrella en l’àmbit que sigui. Ego en tenim tots i el que cal és saber gestionar-lo. No cal tenir vanitat per sortir a un escenari, però també és veritat que t’agrada que t’aplaudeixin.”

És una de les trames de l’obra, amb dos pols marcats. “El contrast entre l’actriu i el protagonista és total. Els he dibuixat així expressament. He extremat com són de diferents. Com a plantejament de vida, què és millor, ser superb i pensar que et menjaràs el món o ser massa humil i no fer res de res? Tots dos personatges fan mal als altres. Un per passivitat i l’altra per excés.”

A més dels tres temes de gruix, n’hi ha d’altres que marquen la vida del protagonista. “Al llarg de la vida canviem, no som els mateixos de l’adolescència, no faríem el mateix si tornéssim als mateixos moments. Hi ha instants puntuals, dos, tres, quatre cops a la vida que fins i tot perceps que has canviat, d’un moment per l’altre. Això m’ha passat”, confessa l’autor.

Una part de l’obra està ambientada a Barcelona, a diferents barris, una altra a l’Empordà i el present del text passa en un poblet d’Occitània. “M’agrada ambientar les novel·les a zones que conec, perquè em facilita l’estil. Potser he escrit sobre una casa concreta i real perquè ja no hi tornaré, perquè era d’un amic que se l’ha venuda. Mentre escrivia, tenia una sensació de nostàlgia que penso que em va ajudar a donar el to de l’obra”, reflexiona. I riu.

Pel que fa a l’estil, comenta que ha mirat d’escriure com es pensa, crear un monòleg interior continuat, però sense extremar-ho, sense resultar críptic en cap moment.

Que el protagonista sigui corrector lingüístic és buscat. “No ho he estat mai, corrector, però volia mostrar que fan una feina importantíssima que no està prou reconeguda. I això que m’hi he barallat amb algun més d’un cop”, comenta entre rialles.

Jordi Boixadós ha volgut jugar amb alguns referents autobiogràfics com a exercici creatiu, però no és la seva vida, ni de lluny, assegura. Tot plegat genera un cert vol i dol. “M’encantaria que algú es pensés que és autobiogràfica, voldria dir que està ben escrita. El que no m’agradaria és que algú pensi que he tingut la vida d’aquest protagonista”, conclou.