El dia que els nans van trencar el silenci

Són dos quarts de deu del vespre del dijous de Corpus i la plaça de Sant Pere de Berga és una autèntica olla de pressió. El cant d’Els segadors enceta una Patum completa farcida d’al·licients. Els de sempre –com els dos salts de plens, que convertiran la plaça en un infern– i altres d’extraordinaris –com el salt dedicat a Josep Maria Isanta, assassinat fa vint anys per Corpus.

Comença el cant d’Els segadors i són molts els que claven la mirada al capdamunt de les escales de l’església, des d’on és tradició que una estelada gegant es desplegui i pentini la multitud. L’estelada gegant ja és a tocar de la guita, quan apareix la primera sorpresa de la nit: uns quants veïns despleguen un llençol enorme des d’un balcó de la plaça. Hi apareix, estampada, una fotografia enorme del rei Felip VI, de cap per avall, i a la plaça augmenten els decibels. Els segadors acaba amb crits d’independència i càntics contra l’Estat.

Per a l’altra gran sorpresa de la nit cal esperar ben bé un parell d’hores. S’acosta el final del segon salt de Patum completa i el cap de colla dels nans nous, Jordi Isanta, reparteix samarretes entre els membres de la comparsa. Isanta és el germà del jove de 22 anys que, fa dues dècades, va ser assassinat a la ciutat, en plenes festes de Patum. La samarreta que reparteix no és nova: es va crear fa anys en el si de la Plataforma per la Convivència, que va néixer com a punt d’unió de col·lectius molt diversos de la ciutat, després de l’assassinat. Hi apareix el rostre de la víctima, el lema que, històricament, s’ha associat al tarannà d’Isanta –“Compartir és viure”– i també un “No t’oblidem” a la part posterior.

Jordi Isanta avui ballarà sota el cap del barret blau. És el que el seu germà havia de portar l’any 2005, dos dies després de ser assassinat. Els quatre saltadors, amb una estreta relació amb el jove, sortiran a la plaça amb els vestits que la comparsa lluïa ara fa 20 anys. I a aquesta hora se’n sap poca cosa més, del salt, perquè la mateixa comparsa ha volgut reservar-se el factor sorpresa.

Isanta s’abraça amb tota la gent que té al voltant, abans de quedar camuflat sota el cap. És l’últim dels quatre nans, quan surten a la plaça. El pare surt a la plaça enganxat a ell, protegint-lo per les espatlles, tal com hauria fet fa vint anys amb el seu germà.

Els quatre nans són al centre de la plaça i s’aturen. No es col·loquen en posició de ball, encara. Sona la megafonia i es desplega una imatge d’Isanta, vestit de nan, al balcó més proper als quatre caps. S’hi emet un diàleg que dona vida als nans, que recorden la manera de ser de Josep Maria Isanta. En destaquen la generositat, l’amor per la festa. També es refereixen a “la unió de totes les comparses per superar un dol tan sentit i inesperat”. I acaben concloent que “això diu molt de com era en Pep”.

Mentre els nans parlen, a l’interior de l’espai on es vesteixen hi ha desenes de persones que no han volgut entrar a la plaça i que ho segueixen per la televisió. Hi ha un silenci sepulcral i molts ulls entelats. Han estat menys de dos minuts de discurs, però han remogut de valent els cossos de molts patumaires. S’acaba l’escena i els nans es col·loquen, ara sí, en posició de ball. El salt és magnífic i la plaça vibra com poques vegades.

La comparsa torna de seguida cap a dins del vestidor. Els saltadors es treuen els caps i comencen les abraçades. Jordi Isanta repeteix unes deu vegades “gràcies”. La família queda camuflada entre un vendaval de mostres d’afecte: tothom vol ser-hi, vint anys després.

El salt posa el colofó a un mes de fer memòria. L’assassinat va ser el 28 de maig del 2005. Al cap de vint anys exactes, es va inaugurar un mural enorme a la ciutat amb el rostre d’Isanta, i dos dies després diversos testimonis van repassar aquella nit i el procés judicial que en va derivar. Hores més tard, es va fer un concert amb un cartell pràcticament calcat al d’aquella fatídica nit.

del cel a l’infern Pocs minuts després del ball per Isanta, la plaça s’encén, literalment. És el primer salt de plens d’aquesta Patum i, per motius molt diferents, també serà recordat. La comparsa es veu obligada a aturar-lo per una sèrie de caigudes massives. Feia sis anys que no se n’havia d’aturar cap i el cap de colla, Joan Sala, ho atribueix al desconeixement d’algunes persones que eren a la plaça: “No tothom està preparat per a un salt de plens.” L’alcalde, Ivan Sànchez, feia d’acompanyant d’un ple a la zona de les caigudes: “Hi havia molta gent que no sabia on anava, amb pantalons curts i sense camisa.”

Cap a quarts de quatre, el segon salt és una altra història. Aquest cop no cal aturar-lo i, amb els tirabols, acaba la Patum completa en què el cel i l’infern han estat més a prop.