“La llum i els detalls són importants, a l’art i a la vida”

Absolutament, sí. De fet, el vaig fer recrear per una gran escenògrafa turca. Vam agafar un edifici buit de quatre plantes, una antiga ambaixada, i el va fer internament molt similar als tallers de la meva joventut. Va ser un procés molt nostàlgic. Estava envoltat de gent famosa i volia ser invisible, de vegades. Esperàvem allà durant hores i hores, prenent cafè i te. Però en aquells espais es produïa una certa màgia. Allà vaig conèixer Piero Tosi, el gran dissenyador de vestuari conegut internacionalment; vaig conèixer Gabriella Pescucci, Maurizio Millenotti..., tots ells guanyadors de l’Oscar i amb qui vam fer una gran amistat. Quan vaig començar a fer cinema, vaig entendre una cosa molt important: la llum i els detalls són importants, tant en l’art com en la vida.

Sí. M’agrada molt un personatge que vaig introduir per deixar clar que érem als anys setanta: la noia que fuig de les càrregues de la policia, entra al taller per casualitat i descobreix que té un gran talent per al disseny de vestuari. És un personatge de ficció, però m’agrada molt. Em fa pensar en quantes persones hi ha que potser treballen en un banc i podrien ser grans poetes o actors, o grans dissenyadors de vestuari, i no ho saben ni ho sabran mai. La idea del talent ocult sempre m’ha interessat molt.

Hi va haver una col·laboració molt estreta entre jo, el dissenyador de vestuari, Stefano Ciammitti, i les actrius. Cada dia sorgia alguna cosa creativa. Per exemple, al guió hi havia escrit que havíem de posar perles als vestits, però Stefano em va dir: “Per què no provem amb el plàstic que fan servir els carnissers per aïllar?” I d’allà van sortir idees. El guió el vam escriure amb dues guionistes [Elisa Casseri i Carlotta Corradi] i vaig exigir que estiguessin amb mi al plató, perquè canvio les coses contínuament. Una escena escrita fa un mes, o 10 dies, per a mi ja és morta; se li ha de donar vida, emoció. Per exemple, en l’escena de la baralla entre les dues germanes, al guió ella havia de dir que deixés la feina. En canvi, jo li vaig dir que li havia de retreure la mort de la filla. Em van dir que era massa dur, però jo insistia. Al final, vam rodar l’escena i tots ploràvem. I això és molt important, perquè l’emoció que sents al plató és la que després arriba al públic.

Crec que les dues coses, és propi de l’època i són així. Quan les dones són solidàries, és meravellós, tot i que de vegades pot passar el contrari. Al plató, per exemple, es va crear aquesta solidaritat entre les actrius, i va anar tot la mar de bé.

Ah, sí! Conec la pel·lícula, amb Cary Grant i Deborah Kerr, és fantàstica. A Itàlia es va titular Un amore splendido, la vaig veure quan estudiava cinema fa gairebé 50 anys. Però no hi havia pensat, de veritat. Hi ha mil històries com aquesta al cinema. Quan vaig escriure el personatge masculí, el meu objectiu era justificar per què ell desapareix i no la busca més, perquè li ha passat una cosa molt greu. Volia donar un aire femení a aquest personatge masculí. Quedar al costat de la seva dona malalta i renunciar al seu gran amor és un acte que considero molt femení; rarament ho faria un home.