L’immens riu musical de ‘Rusalka’

Molt es parla, en els darrers anys, de com la programació d’alguns teatres d’òpera s’estructura, excessivament, a partir de títols populars i coneguts per allò que es coneix com “el gran públic”. Això ha anat en detriment d’una presència més habitual en els cartells de veritables obres mestres que, per raons que escapen l’espai d’aquestes línies, no han acabat formant del cànon operístic més popular. És el cas d’aquesta joia de l’òpera txeca que porta per títol Rusalka (1901) del bohemi Antonin Dvorâk (1841-1904) i que, fins al 7 de juliol, es pot veure al Gran Teatre del Liceu. Es tracta d’una obra que transcendeix el context de la història de la música txeca i ens insereix dins del gran misteri de la creació i de com l’art pot arribar a exorcitzar regions fosques de la nostra ànima. És només així com Rusalka aconsegueix ser una immensa radiografia de la psique humana en tot allò relacionat amb el fet d’estimar: la passió, el desig i el rebuig. Poc s’ha dit que a Rusalka s’hi localitza un motiu musical que ja trobàvem també en la Segona simfonia en si bemoll major (1865) del mateix compositor, composta més de 30 anys abans. Per què Dvorâk va voler recuperar aquell motiu? Musicòlegs com David R.Beveridge no dubten a relacionar-ho amb el fet que, aleshores, Dvorâk havia estat rebutjat sentimentalment per la cantant Josefina Cermáková, un mal d’amor que va superar de la mateixa manera que ho havia fet Mozart amb el seu fracàs amb Aloysia Weber: casant-se amb la seva germana, Constanze. Dvorâk, així, acabaria casant-se, uns anys després, amb la germana de Josefina, Anna Cermáková, però l’experiència d’aquell rebuig viscut palpita en el rebuig de la protagonista de l’òpera Rusalka, la nimfa d’aigua, traïda per un príncep. Que tants anys després Dvorâk decidís citar aquell motiu pot ser interpretat com aquella història d’amor fracassada, pel compositor, no estava morta, sinó enterrada.

Més enllà de les explicacions sociològiques de situar-lo com el gran títol de l’òpera txeca, amb permís de La núvia venuda (1866) de Bedrich Smetana (1824-1884), el cert és que la força simbòlica i arquetípica del mite, juntament amb la insinuada força expressiva, expliquen la vigència i actualitat d’un títol que ens trasllada al cor de la nostra condició humana: no saber evitar els fracassos de l’amor. Tota aquesta reflexió s’aconsegueix perquè, al Liceu, l’obra existeix i, a més, de veritat. Començant per la pletòrica soprano lituana Asmik Grigorian, que fa una Rusalka viva, teatral i amb grans dots d’emocionalitat. Al seu costat, què dir del brillantíssim tenor polonès Piotr Beczala, que interpreta un príncep de grans quirats i signa una escena final d’antologia.

Protagonistes al marge, una vegada més ens hem de fer ressò del gran treball orquestral mostrat per la formació liceista dirigida per Josep Pons, que, en cada actuació, fa pujar el seu escalafó. I és que en aquesta òpera la prestació orquestral és d’una gran importància i el director berguedà va demostrar saber cap on calia anar, imprimint un ritme de fluïdesa que va convertir les dues llargues de música en un immens riu musical.

Malgrat algunes dissortades escridassades, la posada en escena de Christof Loy va mostrar força detalls que entreobren suggeridores i interessants reflexions. El director d’Essen desestima la dimensió màgica i feèrica de l’argument per situar-nos en un paratge metateatral en tant que l’escenografia de Johannes Leiacker és l’interior d’un teatre i on les nimfes s’han convertit en ballarines i la bruixa Jezibaba és la taquillera d’aquest teatre. El hieratisme i la serenor de l’arquetip són reemplaçats, així, per un moviment escènic en què es disposa d’un petit cos de ballet que, en ocasions, com passa en el segon acte, mostra la disbauxa sexual i passional de la condició humana respecte a la puresa i espiritualitat de l’amor de Rusalka.

Tampoc podem desestimar les notables aportacions de la resta del càsting que van sumar en el plantejament general, més enllà de si el color tímbric de les veus agradés més o menys. És el cas del baix grec Alexandros Stavrakakis (Vodnik) i de la mezzosoprano alemanya Okka von der Damerau, amb un color de veu que s’ajustava per al paper de bruixa, aquí taquillera de teatre, Jezibaba. Bona contribució de les tres nimfes, Julietta Aleksanyan, Laura Fleur i Alyona Abramova, així com de Manel Esteve com a guardaboscos.

En una tarda d’estiu de calorada, però sobretot d’una gran incertesa planetària després de l’atac dels Estats Units a l’Iran, molts dels que hi vam assistir, abans de la representació, no ens podíem deixar de fer una pregunta: per a què serveix o pot servir veure una òpera com Rusalka? I la resposta la trobem al final de les gairebé quatre hores de funció.

Quan s’assoleixen funcions importants com aquesta, un s’adona que hi ha realitats i coses que només l’òpera, amb els seus mitjans específics, pot oferir per assolir, així, aquella elevada idea del poeta anglès Samuel Johnson: purificar el nostre esperit del fanatisme, del conformisme i de l’autoceguesa que, massa sovint, ens imposem per amagar la crua realitat. Per desintoxicar-nos de tot això disposem, fins al 7 de juliol al Liceu , de l’immens riu musical de Rusalka.