Perduts en un món mutant

Sembla indiscutible que Jia Zhangke és el cineasta que més i millor va reflectint les transformacions a la Xina durant el segle XXI: l’abocament a una economia capitalista mantenint-s’hi l’autoritarisme del règim comunista, que no és per res que hagi censurat un director tan compromès políticament com en la recerca de narratives i poètiques pròpies. En tot cas, no només es tracta de la història recent del propi país: allò que mostren les seves pel·lícules, tant si són documentals com ficcions, que també documenten, ressona en altres llocs del món. Una de les més representatives és l’extraordinària Naturalesa morta (2006), sobre la construcció de la presa hidroelèctrica de Les Tres Gorges en una vall del riu Iang-Tsé: la producció energètica, el “desenvolupament”, va importar més que el desplaçament forçat de més d’un milió de persones, la demolició de localitats que van ser inundades, l’impacte ecològic. Com si volgués fer present el valor testimonial del cinema, a través del seu, Jia integra fragments de Naturalesa morta (i de Plaers desconeguts, del 2002) al seu darrer film, A la deriva, que, presentat l’any passat a Canes, ara s’estrena entre nosaltres.

En una construcció narrativa volgudament fràgil, els seus protagonistes van, certament, a la deriva en una pel·lícula amb tres parts marcades que abraça una temporalitat del 2002 al 2022. Quiaquio (Zhao Tao, presència constant en el cinema de Jia, amb qui està casada) i Guo Bin (Zhubin Li, que també ha col·laborat sovint amb el director) semblen viure en principi un amor apassionat, però en una relació difícil en què ell vol dominar, a Datong, ciutat del nord-est de la Xina on, el 2002, ella fa de model i canta mentre hi ha dones que ballen contentes i locals en què encara es representen òperes populars. A la segona part, ell se’n va amb el desig d’enriquir-se (i és així que hi apareixen negocis tèrbols, alguna cosa mafiosa) i, en desaparèixer, ella el busca, cosa que sembla un pretext per fer-la transitar per on es construeix la presa de Les Tres Gorges i altres llocs on les runes anuncien l’edificació pròxima de gratacels. Sempre amb la presència documental de persones anònimes: els rostres de la gent comuna. Al 2022, en temps de pandèmia, Quiaquio i Bin es retroben a Datong, que s’ha “modernitzat” mentre, com els protagonistes, la gent sembla immersa en la solitud. En aquesta tercera part, l’única que no conté imatges rodades prèviament, s’imposa la malenconia. El temps ha passat, tot s’ha transformat i la vida no és millor. A vegades, com a espectadors, podem sentir-nos perduts, però el film (el cinema de Jia Zhangke) no va a la deriva: retrata un món que hi va.