Amistat i dolor segons Mariana Salomão Carrara

Mariana Salomão Carrara (São Paulo, 1986) és activista, narradora, poeta i guionista. Ha publicat un llibre de contes i les novel·les Idílico (2007), Fadas e copos no canto da casa (2017), Se deus me chamar não vou (2019), É sempre a hora da nossa morte amém (2021) i A árvore mais sozinha do mundo (2024).

Confessa que escriu durant les vacances perquè la seva feina com a advocada no li deixa prou temps ni, sobretot, energia per fer-ho. És advocada d’una institució d’assistència social que protegeix la població més desfavorida, “que al meu país és molta”, comenta.

Ara, presenta la novel·la Si no fos per les síl·labes de dissabte, publicada per Les Hores amb traducció de Pere Comellas. Amb aquesta obra va guanyar el premi São Paulo 2023 a la millor novel·la de l’any.

Després de la mort de l’André, la casa de l’Ana està sumida en el dolor. Sense el seu marit, comença a criar la seva filla òrfena amb el suport de la Francisca, la mainadera que l’ajuda, i la Madalena, la veïna vídua de l’altre home implicat en l’absurd accident que va matar l’André.

Com que és l’inici de l’obra es pot explicar. El Miguel, marit de la Madalena, se suïcida llençant-se des del balcó i mata un veí, l’André, marit de l’Ana, que l’esperava per pujar a casa un pòster d’una pel·lícula que els va unir, tot just emmarcat, i amb la notícia que està embarassada esperant al calaix de les sorpreses. Una sorpresa que no li podrà donar.

Tot i el sentiment de culpa propi i l’odi inicial que l’Ana sent per la Madalena, que no va evitar un suïcidi que va matar el seu marit, es va teixint, amb el pas dels anys, una amistat sòlida entre totes dues vídues.

Def Con Dos té el tema Pánico a una muerte ridícula, en què, entre altres morts reals, narra la d’un suïcida que mata un innocent llençant-se al buit. Per a Salomão, no té perquè considerar-se ridícula, la mort del seu personatge. “La mort es pot veure com a dramàtica o ridícula segons com es descrigui. En el cas que surt a la meva novel·la, podria ser irònica, perquè algú que vol deixar de viure cau damunt una persona que no tenia aquestes intencions. A algú li podria provocar riures nerviosos, suposo”, explica l’autora, que ha visitat Barcelona aprofitant les vacances. Ja va ser a Barcelona, i a Madrid, fa uns anys, de turista.

Un dels temes de l’obra és l’atzar, potser el destí. “Cada llibre porta la visió de l’autor. Jo no soc religiosa, però sí que crec moltíssim en l’atzar. L’Ana també comparteix aquesta visió de l’atzar i és conscient que qualsevol cosa que hagués fet diferent aquell dia tindria el resultat que l’André encara seria viu. Això li genera una mena de paràlisi, un sentiment de culpa i un reguitzell d’«i si...» que, és clar, no la duen enlloc.” L’autora admet que les llistes de supòsits sobre què hauria passat si són aplicables a tot el que ens passa a la vida, “però només ens hi obsessionem quan passen coses brutals que escapen al nostre enteniment”.

Un dels eixos principals de l’obra és com gestionar el dolor. “Des que la parella mor, l’Ana sent dolor i la seva vida no pot continuar així. L’embaràs no el viu com hauria volgut. Ni la feina com a arquitecta, dissenyant cases per a altres. El dolor la fa sentir diferent a la resta. I això l’allunya molt dels amics. Un dolor que no desapareix, només es modifica amb el pas dels anys”, detalla Salomão.

A més del dolor, però, l’amistat també és un motiu destacat de la trama. “El tema principal del que jo volia escriure era l’amistat; un vincle d’amistat prolongat entre dones, que dona com a resultat una família no convencional. Un amor que pot ser tan o més genuí que l’amor conjugal.”

El cert és que l’inici d’aquesta recomanable obra amb tocs poètics, descripcions sorprenents –com ara la de plantar fruites podrides pel pis–, alguns jocs tècnics com ara tot d’adverbis sense puntuar o trencar la narració amb guions de diàleg, és potent. “És habitual fer una mena de resistència a noves amistats, a com relacionar-nos amb els fills, amb la parella, perquè la nostra atenció és en una altra banda. El xoc inicial a l’obra el vaig escriure perquè aquesta resistència entre l’Ana i la Madalena encara fos més forta”, assegura l’autora. “A més, per a l’Ana és molt difícil treballar per als clients, perquè ha de dissenyar espais agradables, feliços, habitacions per a nadons... Li costa, i per això, en les seves digressions, sovint crea projectes mòrbids.”

El llibre té tres línies de temps. Quan passa l’accident: quan l’Ana l’hi explica a la filla, la Catarina, que té uns vuit anys, i, finalment, quan la filla en té uns dotze i l’Ana s’adona que la vida li pot arribar a agradar. També hi ha records de l’època de matrimoni, de l’odi contra la Madalena, de la part judicial, de la infantesa de l’Ana...

“Abans de començar a escriure, jo només sabia que volia parlar d’una amistat i del camí d’acceptació d’aquesta amistat, que hi hauria un accident i un embaràs. La resta va anar venint; una frase em porta a una altra. Em poso en el lloc de la narradora i d’aquí va sortint tot”, detalla Salomão sobre el seu procés creatiu.

“El títol surt perquè l’accident que obre la novel·la passa un dissabte i la protagonista es planteja que qualsevol síl·laba que hagués canviat d’aquell dissabte hauria aconseguit canviar la història, la seva vida”, conclou l’autora brasilera.